Barbes retallades, sepulcres blanquejats
Vivim temps d’ignomínia on un simple referèndum és considerat tabú i s’avorta al preu de destruir l’última resta de sobirania nacional. Temps d’ignomínia on cada govern està destinat a convertir-se en executor del seu poble en nom dels interessos superiors que tothom coneix com a “mercats”. I el problema d’aquests temps d’ignomínia és que són el resultat de dècades de col·lusió entre les màfies polítiques i econòmiques que en el cas espanyol es refonen, liquidat el centrefranquisme d’Adolfo Suárez, en la constel·lació social i liberal que va dur a la Moncloa el cínic més exemplar de la transició espanyola, Felipe González Márquez. Quasi trenta anys després de la famosa majoria absoluta socialista del 1982, fa alguns dies vaig tenir el plaer de presentar El cártel español, historia crítica de la reconquista de México y América Latina, en companyia d’amics que saben pensar, parlar i escoltar en la mateixa brillant proporció. Gent d’Esquerra Unida del País Valencià, vells militants del Partit Comunista, companys de viatge que diríem en el vell lèxic de la transició. Converses, doncs, que permeten entendre com un partit anomenat socialista que durant els anys vuitanta fou reina absoluta de València, amb un jove Joan Lerma presidint la Generalitat, va enfonsar-se en les tenebres en la dècada dels noranta convertint-se en marginal fins i tot abans que la socialdemocràcia espanyola es convertís en sicari directe i terminal del patriarca Botín. I com em deia la Carmen Álvarez Solves, aquell grupet d’exseminaristes, mediocres insubstancials, gent de la ploma i falleres majors, que venien d’enlloc i eren només companys de bar, taverna i facultat, van situar-se de cop al cim del poder polític i van decidir seguir fins a les últimes conseqüències la sagrada tríada de la politiqueria banal; estupidesa, traïció i covardia. Practicants de l’arrogància amb els vells amics, tractats d’empestats i comunistoides, llepaculs de la caverna ultradretana, que tractaven amb devoció de conversos, esdevinguts nous rics naturals a l’estil Borgia, la generació dels Huguet, els Ciscar, els Asunción o Cucó va acabar perdent la supremacia en mans d’un clan de fenicis cartaginesos comandat per un tal Eduardo Zaplana. El desastre actual el coneixem tots però les arrels són velles.
