Oriol Malló

Els contradictoris resultats de la socialdemocràcia europea en els diferents comicis i l’auge de l’esquerra plantegen una disjuntiva difícil de resoldre sobre el futur d’aquestes formacions
Tres eleccions amb resultats diferents i signes contradictoris. A Alemanya s’ha produït una forta caiguda dels socialdemòcrates de l’SPD, a Portugal el descens ha estat més suau, pero a Grècia, en canvi, el Pasok ha obtingut una indiscutible victòria, tot recuperant el govern després de cinc anys de domini de la dreta. En altres països importants d’Europa la situació és igualment complexa, el laborisme anglès purgarà a l’oposició els seus pecats neoliberals i el PS francès no troba una sortida a la seva greu crisi interna. Mentre, el govern socialista espanyol sembla no desgastar-se excessivament, de moment, davant les dificultats provocades per la crisi i gràcies també als problemes judicials del PP.
Però cal considerar un segon aspecte en el quadre. El creixement electoral d’algunes de les forces a l’esquerra de la socialdemocràcia. En el cas de Portugal aquest auge l’experimenta el Bloc d’Esquerra, format fa una dècada per trotskistes i grups a l’esquerra del PC. Des de llavors el seu creixement ha estat continu, del 2,44% i dos representants el 1999 va passar a un 6, 35% i 8 representants el 2005 i ara a 10,1% i 16 representants. Enfront d’aquesta trajectòria ascendent, el PCP es manté estancat, 8,1% actual enfront de 7,54% el 2005 i uns 15 representants. A Alemanya, l’esquerra ha millorat sensiblement els seus resultats electorals, tot assolint l’11,9% de vots i 76 representants, quan el 2005 va obtenir un 8,7% i 54 representants, i el 2002 el seu antecessor, el PDS, es va situar en el 4% i es va quedar sense dret a tenir representants. Els Verds alemanys també han crescut del 8,6% el 2002, i el 8,1% el 2005, al 10,7% actual, però costa situar aquest partit a l’esquerra de la socialdemocràcia o veure’l actualment com a portador d’ un projecte alternatiu al capitalisme. L’exemple d’aquests dos països, al costat de França, on també les dues formacions a l’esquerra del PS, el Front d’Esquerres, establert al voltant del PCF, i el Nou Partit Anticapitalista, van obtenir un important resultat a les europees de juny, conformen un model de comportament de l’esquerra diferenciable d’altres parts d’Europa, com Espanya o Itàlia, on les alternatives a l’esquerra de la socialdemocràcia es troben en franc declivi.
També cal dir que hi ha una estreta correlació inversa entre els resultats d’aquestes coalicions d’esquerra i la dels partits socialdemòcrates. Quan els resultats d’aquests últims baixen a conseqüència de crisis internes o per comportaments molt escorats a la dreta –com és el cas de França, Portugal i Alemanya actualment, o d’Espanya en la dècada de 1986-1996– les formacions a la seva esquerra experimenten una millora dels seus resultats electorals. El cas de les eleccions de Grècia mostra també la vigència d’aquesta regla. No es tracta, per descomptat, d’una conseqüència automàtica. Cal que hi hagi organitzacions implantades, capacitat de construir aliances i d’arribar amb el programa i el discurs a l’electorat.
El problema és que totes aquestes organitzacions s’enfronten tard o d’hora al mateix dilema, que sorgeix quan arriben a un cert pes en la vida política del país. El dilema clàssic entre l’opció per una funció que podríem anomenar tribunícia, que suposa mantenir-se al marge de coalicions que permetin accedir al govern a diferents nivells, (municipal, regional o nacional), i jugar un paper de denúncia (dins i fora de les institucions) i mobilització, o, per contra, establir aliances que els permetin accedir a aquestes responsabilitats executives. Dilema diàbolic, evidentment: si aquestes formacions volen assolir responsabilitats a escala municipal, regional o nacional la seva única possibilitat d’aliança pràctica són els partits socialdemòcrates o progressistes, però en general aquesta aliança quan s’ha assolit funciona com l’abraçada de l’ós i en la pràctica acaba afeblint les formacions esquerranes. La història dels Verds alemanys i la seva normalització explica la deriva a la dreta d’aquest partit. Però jugar el paper de tribu de la plebs, denunciant o forçant la mobilització extraparlamentària tampoc no assegura cap futur, perquè no aconsegueix mantenir el suport de minories àmplies quan aquestes comproven que el seu és un vot perdut.
En aquesta situació inevitablement perversa, l’estratègia adequada sol ser una difícil combinació de papers per aquestes formacions d’esquerra: entre agències mobilitzadores, suports puntuals a governs socialdemòcrates en mesures que s’acostin a les seves pròpies posicions, o accés a responsabilitats de poder quan les condicions siguin realment favorables. Estratègia que sol requerir una anàlisi clara de la situació històrica, un cos de doctrina establert que eviti les batzegades possibilistes i la pèrdua d’horitzó i d’una acció pedagògica entre els seus militants i votants per fer-los comprendre el perquè de cada opció i cap on cal anar, mantenint encesa l’esperança que encara que el camí sigui molt llarg no s’han extraviat. Es pot dir en veu baixa, però no es pot dir més clar: sembla que ha arribat el moment de repescar el socialisme sense additius liberals. El camí de retorn als conceptes i les oposicions que tothom accepta i entén. I més en temps de crisi, quan les coses s’aclareixen.

El meu problema, cada cop més greu, és que vinc d’un món que ja no existeix. A veure si m’explico. Quan jo vaig començar a estudiar història, abans de passar a periodisme, al bar de la facultat es parlava poc de Sud-àfrica. En tot cas es podia discutir l’efectivitat del boicot contra l’apartheid o de la lluita del Congrés Nacional Africà, però hauria resultat impensable trobar ningú, absolutament ningú, que s’atrevís a defensar aquell sistema racista. Meravelles de la involució, si avui parles d’Israel com un estat genocida, racista, nascut de l’expropiació, de l’e­xili, la matança i la reclusió al gueto dels palestins, tens força possibilitats de passar per un fanàtic islamista, un boig perdut en el temps o, per a la branca socialdemòcrata, que parla de diàleg de civilitzacions, per un intransigent que no sap entendre les dues postures i el dret d’Israel a existir. I així de mica en mica el centrisme democràtic, o la dretanització absoluta del pensament en consonància amb l’onada llarga neoliberal, ens porta a un estat de coses en el qual la raó i el sentit comú que van fixar-se en la Segona Guerra Mundial contra els racismes, els imperialismes i el capitalisme salvatge realment han desaparegut del mapa.
Vegem-ne un altre exemple gens grotesc. Si Israel té armes nuclears, el lògic és que en tinguin també els iranians, perquè la possessió de la bomba atòmica per part de l’URSSS va evitar temptacions agressives per part dels EUA i, gràcies a la crisi dels míssils, Cuba es va lliurar del real perill d’una invasió dels marines. Ergo, ja que hi som, l’equilibri del terror és preferible a tenir un arsenal en mans només d’uns mil·lenaristes convençuts que són la raça escollida. Ho juro. Això que penso jo ara era vox populi, sentit comú, en els temps de la guerra freda. Aca­bat el cicle del socialisme am­biental, que va néixer cap al 1900 i va agonitzar el 1989, la veritat és que aquesta ter­rible crisi actual ens ha deixat de nou desemparats. Der­­­ro­tats, diria.
Wall Street es recupera amb els teus calers, i la resta sabem que sobreviure ja serà molt perquè els nostres amos ja no ens tenen por. Deliciosos resultats del conegut final de la lluita de classes. Una pallissa descomunal de la qual realment no ens hem recuperat mai.