Un any he trigat a veure Pa Negre, d’Agustí Villaronga. I toca criticar-la: hi ha trets de bon cinema i un magistral tractament escenogràfic. El feudalisme de la Catalunya rural –les fàbriques tèxtils, els intocables patrons d’Unió Democràtica i l’aliança de capellans i botiguers amb el règim– s’intueix en més d’una escena. Hi ha detalls de la permanent humiliació que fou la postguerra. Fins i tot actors infantils que sorprenen. I els convergents d’avui s’assemblen sorprenentment als regionalistes d’ahir –l’alcalde i la matrona, per exemple–. Però alguna cosa no quadra en la novel·la de Teixidor i menys quan jo tinc ancestres dubtosos que no inventaven que eren anarquistes. Es pot ser executor dels senyors i idealista revolucionari com el pare d’Andreu? Els pares-sicaris no van explicant als seus fills elegies anarquitzants per amagar les seves culpes. O callen o es podreixen en els seus vicis però no són al mateix temps revolucionaris i sicaris. Semblen fantasies regionalistes. Com convergent paràbola, tots som malignes fins a la medul·la. Són bones i fosques raons perquè aquesta pel·lícula representi Espanya als Oscar. I s’assembla al que Camilo José Cela va fer amb La Família de Pascual Duarte –convertir els perdedors de la guerra civil en animals de l’inframón–. En forma més sofisticada però igualment cínica d’aixo va Pa negre. Estem també davant d’un refregit del vell discurs del noucentisme català de la civilització i la barbàrie, iniciat a Els sots feréstecs per Raimon Caselles (1901). Subproducte que l’evolució del segle XX va empitjorar: la monstruositat de la natura fou substituïda pel monstre populista-republicà que converteix un drama de perdedors i guanyadors en un festival d’assassins homòfobs i colombòfils trastornats on una sola cosa queda clara: tots som fills de p… en grau extrem. El catalanisme pot estar tranquil i les dretes hispàniques també. Per més durs que fossin els patrons, els seus súbdits no eren millors. Tot brutal, tot descarnat i tot inútil. No hi ha ideal que no sigui una simulació. Un veritable catàleg del pensament burgès en estat pur. No ho vaig entendre en acabar el film. Em va confondre un xic. Però en tres hores vaig aclarir la trampa. Quasi em donen gat per llebre però l’avantatge de fer-te gran és que les seduccions mai duren prou.
La crisi mundial avança cap a la seva segona fase i el capital espera ballar una mica més sobre la nostra castigada ossamenta. Europa s’acosta no tan lentament, però sí inexorablement, cap a una nova era glacial on de nou l’exili econòmic serà l’única solució per no morir-se de fam. Res que no sàpiga qualsevol, però per més que esclatis al carrer, en manifestos o en votacions que no poden arreglar la situació, res canviarà la ruta del Titànic. Qui digui que la contrarevolució iniciada el 1980 no ha guanyat és que segueix vivint la perillosa negació de la realitat que ens envolta i defineix un futur a la mida del que cantaven els oracles emprenyats de la vella Anglaterra: no future.
La resposta de la nova esquerra i les seves noves dames de blanc és queixar-se que l’OTAN no bombardeja tant com li tocaria, esperar que alguna mena de càstig diví posi fi a la plutocràcia i resar perquè mai torni aquest horror soviètic que tant de mal va fer al món. Cridem, fem murals i construïm amb plastilina, que per alguna cosa jo també vaig anar a l’escola activa i sé que és l’avantsala de la rendició. De debò que només queda l’humor. Proposo, doncs, una recollida de signatures en la sectorial de manifestos del departament d’Estat, també anomenada Avaatz, per convertir Santiago Alba Rico, l’ideòleg de la guerra santa contra Líbia, en hoste honorable de Sirte, on podrà rebre els insurrectes rebels sobre les ruïnes fumejants de la ciutat que sí mereix morir. Així, entre cadàvers de gaddafistes i altres víctimes col·laterals, podrà seguir enviant cròniques d’esperança revolucionària a rebelión.org, honorable mitjà que lluita dia sí dia no per salvar-nos del petit Stalin que habita en cadascú de nosaltres.
Sembla que hem passat de messies, redemptors i savonaroals a monges, capellans i oenegers. Així hem vist finalment que un altre món és possible però també risible. I que There’s no alternative era més que una amenaça de la dama de ferro allà pels vuitanta. Els alternatius demostren que no hi ha alternativa i en el lent descens cap al no-res començo a estranyar aquell temps de la guerra freda, quan els combats no estaven arreglats i els contendents eren reals. M’estic fent vell, sens dubte.
Si ho dic cinc anys enrere hauria semblat blasfèmia. Europa és l’Amèrica llatina dels vuitanta. Ara molts concorden. La pitjor crisi sistèmica servirà per implementar un pla Brady de reconversió dels passius dels estats en obertura total dels mercats. Els estats europeus s’hauran arruïnat per salvar la banca que demana més i més privatitzacions. En resum, després de ser terroritzats i enfonsats, pels volts del 2012-2014 les partitocràcies governants acceptaran coses impensables que ja comencen a anunciar: acomiadaments massius de funcionaris públics, privatització de la seguretat social, altes taxes universitàries i altres excessos imaginables fa pocs dies. Dins o fora de l’euro, nous tecnòcrates enfortiran l’elit financera amb la seva mortal “estabilitat macroeconòmica”. Mort en vida que durarà potser fins al 2020-2025 seguint la ruta del desastre social. O un 50% de població empobrida que derivarà el ressentiment contra els immigrants. És clar que quan aquesta via de contenció monetària falli, i enmig de moviments indignats que fan bullir ràbies més grans, arribin nous corralitos, potser de miracle aparegui també un veritable canvi de rumb. Però potser la nostra dècada perduda es converteixi en vint anys d’horror i vostè i jo descobrim que el futur dels europeus, i especialment els del sud, és l’habitual: emigrar a provar fortuna, amb fronteres cada vegada més tancades, o quedar-se estancats en un lloc sense futur ni esperança. Exagero? Quan les fantasies meritocràtiques de la classe mitjana s’esvaeixen i la precarietat es converteix en norma reapareixerà el populisme salvatge de la dreta rància. Els funcionaris, els controladors aeris, els “privilegiats”, mestres inclosos, tots aquells que encara tinguin sous més o menys dignes i una ocupació estable es converteixen en enemics del populatxo que calma el seu ressentiment social contra altres proletaris encara no tan miserables. Sempre hi haurà un pobre per atacar un altre pobre, deien a Gangs of New York, l’interessant fresc de Martin Scorsese. El novembre els populars seguiran la feina dels socialistes i cal veure si el ferment de la indignació podrà aturar la letal combinació de precarització i pensament màgic que acompanya totes les crisis sistèmiques. En ruta cap al nou feixisme potser algú recordi qui és l’enemic comú i com vam poder-lo vèncer fa temps. Potser…
Després que periodistes vedet de The Guardian, com David Leigh, o que un empleat de Wikileaks a Alemanya, Daniel Domscheit-Berg, revelessin contrasenyes i documents a la comunitat mundial d’espionatge, Wikileaks va decidir publicar, des del divendres 2 de setembre, tots els 251.287 missatges diplomàtics. Inevitable decisió, al meu entendre, provocada per dos responsables: els mateixos mitjans corporatius que van passar de protegir Assange a defensar els seus periodistes sense escrúpols, i el mateix Assange, per haver confiat que els grans baluards d’Occident, des de The Guardian fins a El País, tindrien per divisa la llibertat d’expressió.
En la guerra bruta contra Assange, els respectables diaris han mostrat diversos detalls dels seus corruptes fonaments. Aquesta aristocràcia del periodisme occidental és inepta i autista però a més juga a protegir els interessos reals dels governs i corporacions dels països respectius intentant que el lector no sàpiga mai coses veritablement reveladores dels cables de Wikileaks. Fou Assange, per exemple, qui féu públic un cable diplomàtic de les Nacions Unides en què es prova que tropes dels EUA van executar deu civils iraquians i després van demanar un atac aeri amb l’objectiu de destruir proves. Entre els morts hi havia quatre dones i cinc menors de 5 anys, lligats tots de mans i peus.
Ara toca embrutar l’home que ha posat en evidència aquests detalls que no perdonen els grans mitjans: la ineptitud i la frivolitat dels seus divos periodístics, com David Leigh, i la complicitat d’aquesta suposada premsa lliure amb els crims d’un poder que simulen criticar de tant en tant. El quart poder és part del mateix poder i la farsa de la independència acaba en linxament mediàtic. Una bella paràbola, oi? Els venerables diaris que proclamen lemes de llibertat i veritat amb ridícula solemnitat amaguen una societat de còmplices al més alt nivell. Matar el missatger sempre és millor que narrar els crims perfectes d’una gent que són, d’altra banda, els seus accionistes o anunciants. Segle XXI. El segle, diuen, de la transparència. Encara que per a certs mitjans, les paraules i els fets no concorden. A costa d’un nou atac a la seva honorabilitat, Assange ha descobert el simulacre de la premsa lliure. Més val tard que no pas mai.
