Oriol Malló

Barbes retallades, sepulcres blanquejats

blocs — Sun, 13 Nov 2011 06:17:35 +0000

Vivim temps d’ignomínia on un simple referèndum és considerat tabú i s’avorta al preu de destruir l’última resta de sobirania nacional. Temps d’ignomínia on cada govern està destinat a convertir-se en executor del seu poble en nom dels interessos superiors que tothom coneix com a “mercats”. I el problema d’aquests temps d’ignomínia és que són el resultat de dècades de col·lusió entre les màfies polítiques i econòmiques que en el cas espanyol es refonen, liquidat el centrefranquisme d’Adolfo Suárez, en la constel·lació social i liberal que va dur a la Moncloa el cínic més exemplar de la transició espanyola, Felipe González Márquez. Quasi trenta anys després de la famosa majoria absoluta socialista del 1982, fa alguns dies vaig tenir el plaer de presentar El cártel español, historia crítica de la reconquista de México y América Latina, en companyia d’amics que saben pensar, parlar i escoltar en la mateixa brillant proporció. Gent d’Esquerra Unida del País Valencià, vells militants del Partit Comunista, companys de viatge que diríem en el vell lèxic de la transició. Converses, doncs, que permeten entendre com un partit anomenat socialista que durant els anys vuitanta fou reina absoluta de València, amb un jove Joan Lerma presidint la Generalitat, va enfonsar-se en les tenebres en la dècada dels noranta convertint-se en marginal fins i tot abans que la socialdemocràcia espanyola es convertís en sicari directe i terminal del patriarca Botín. I com em deia la Carmen Álvarez Solves, aquell grupet d’exseminaristes, mediocres insubstancials, gent de la ploma i falleres majors, que venien d’enlloc i eren només companys de bar, taverna i facultat, van situar-se de cop al cim del poder polític i van decidir seguir fins a les últimes conseqüències la sagrada tríada de la politiqueria banal; estupidesa, traïció i covardia. Practicants de l’arrogància amb els vells amics, tractats d’empestats i comunistoides, llepaculs de la caverna ultradretana, que tractaven amb devoció de conversos, esdevinguts nous rics naturals a l’estil Borgia, la generació dels Huguet, els Ciscar, els Asunción o Cucó va acabar perdent la supremacia en mans d’un clan de fenicis cartaginesos comandat per un tal Eduardo Zaplana. El desastre actual el coneixem tots però les arrels són velles.

Confessions improcedents

blocs — Sun, 30 Oct 2011 06:35:13 +0000

A les seves memòries –Sísif i el seu temps- l’escriptor Víctor Alba em va sorprendre fa poc amb una arrencada confessional. Aquest bon periodista i fanàtic anticomunista xerra de més i quasi ningú se n’adona. Resulta que com a privilegiat redactor del primer diari nacional, Excélsior, fou inclòs en el cercle vermell del president Miguel Alemán (1946-1952). I passa que a Mèxic certs professionals de la informació reben cada sexenni favors i honors des de la presidència i malgrat que Víctor Alba es vanta de no haver acceptat ni una sola mordida i de no ser propagandista i sicari de Moscou, sembla que en realitat tenia l’ànima venuda als amics. Així diu per exemple: “Que es considerava mexicà en certa mesura es va demostrar quan Alemán, poc abans d’acabar el seu mandat, va regalar a un grup de periodistes –entre ells, S– cent hectàrees de terreny a cada un, prop de Tampico. Però no es van ocupar de fer rendir la terra i la van perdre, d’acord amb la llei.”
S és Sísif, i Sísif és Víctor Alba. A confesión de parte, relevo de prueba, diu un refrany mexicà que de segur coneixia perfectament. Les seves públiques simpaties pel president Alemán eren tan reals com el regal material que va acceptar de les arques de l’Estat: “El país es recuperava de l’aplanadora de Cárdenas”, un president filocomunista segons en Víctor, justificant així que “els amics d’Alemán es van fer rics”, és clar, però “invertien i van crear indústries” entre les quals, algunes que realment no comptaven ni abans ni ara, per exemple en el misteriós ram dels “ vins i l’oli”. S’oblida que aquell president, conegut pel seu despotisme i desmesurada corrupció, va destrossar els sindicats independents, va obrir l’explotació del petroli a la iniciativa privada i va repartir el mercat interior entre amics influents que van fer negocis a l’ombra del poder. Així van néixer alguns monstres monopolístics, rescatats més d’un cop amb diners públics, des de la constructora ICA o Telesistema Mexicano, més coneguda arreu del món com Televisa, de la qual el fill del president, Miguel Alemán Velasco, en fou accionista-fundador i president. Un cas de col·lusió massa cínic i massa públic, fins i tot per la la laxa moral d’aquells temps. Coses del Víctor Alba que només entens quan vius a Mèxic.

Entre Bascònia i Líbia

blocs — Sun, 23 Oct 2011 05:32:28 +0000

ETA s’ha acabat. Deu anys després de la mort real, els organitzadors de la famosa banda armada en certifiquen la mort oficial, que si hagués seguit les regles de la negociació devia acabar més o menys a mitjan noranta seguint el tempo marcat pel final de l’IRA a Irlanda del Nord. Me n’alegro, certament, però em va sorprendre l’allau de minuts que els mitjans van dedicar a una caterva de personatges que sota el nom exclusiu de víctimes d’ETA parlaven i discutien arreu contra l’organització que els va arrabassar vides i família. Amb un llenguatge generalment rupestre, exagerant fins a l’absurd la maldat i el poder de la superpoderosa organització del mal i exigint coses impossibles un cop s’ha tancat ja la barraqueta de la violència, ressaltava paradoxalment amb el poc eco mediàtic de la brutal guerra de Líbia, que des de l’inici ha combinat les atrocitats dels bombardejos de l’OTAN amb l’espiral de linxaments, afusellaments, violacions i trets al cap que s’ha fet visible amb la mort de Gaddafi i amb les imatges dels camps d’internament on milers de subsaharians són brutalitzats davant la mirada cínica i còmplice dels patrons del nou protectorat imperial.
El recompte de les atrocitats no preocupava cap dels mitjans que concedien tan generosa ració de temps a les víctimes d’ETA, ni molts dels defensors de la pau i la negociació perquè els presos tornin a casa i es legalitzin els remanents de l’esquerra abertzale no estaven tampoc gaire preocupats per aquesta guerra d’agressió, que fins i tot certs mitjans presumptament esquerranosos com Gara han venut com un arab spring reloaded en lloc del que realment era: una guerra civil i una guerra d’intervenció on seguint la lògica imperial, la clàssica mescla d’exmonarquistes, al Quaeda, potències salafistes del golf Pèrsic i mercenaris de l’OTAN ha convertit el país amb el millor nivell de vida del nord d’Àfrica en un gran cementiri sota la Lluna. Ajudat per la trista abnegació del progressisme europeu que des de la guerra de l’Iraq ha girat cap a la insubstancialitat i l’acceptació de la propaganda made in Washington-Paris. Entre 800 o 80.000 víctimes, la hipocresia continua regnant en terres europees. Feliç i descontrolada.

Impotència 2.0

blocs — Sun, 16 Oct 2011 05:42:40 +0000

Un fragment de Modernitat líquida, elits sòlides, un article del periodista Pepe Escobar, ha il·luminat aquests dies coses que jo mateix no entenia. Es tan bo i tan sintètic que millor que el comparteixi. Parlant amb Claudio Gallo, editor d’internacional del diari La Stampa, Escobar comença a xerrar sobre l’atmosfera d’impotència i passivitat que prolifera en aquesta entelèquia anomenada Occident. Deia Escobar que les grans identitats (política, religiosa, cultural) que foren glòria i marca d’Europa estaven desapareixent, substituïdes justament per allò que el sociòleg Zygmunt Bauman definia com la modernitat líquida.
I la resposta de Gallo a la difusa sensació d’aquest reconegut assagista brasiler fou una colossal forma d’obrir els ulls a allò que realment esta passant. Resumint la seva opinió, es tracta d’una “faula” venuda a la gent “per convèncer-la que tota resistència és fútil”. En realitat, doncs, “els centres del poder econòmic, la superclasse que representa més o menys l’1% de la humanitat, encara raonen segons les categories del vell món sòlid i estructurat, en el qual la causa i l’efecte se succeeixen segons la seva mecànica inexorable. Per les masses la modernitat líquida és una realitat, però la seva fatalitat no és altra cosa que la ideologia del poder global.”
Concloïa Gallo: “Estem en un món que ‘pensa’ en fogonades d’imatges, no en processos del pensament, un món permeat per la propaganda, que pot ser fàcilment plegable i controlable. I mentre les elits segueixen aplicant la mateixa vella (sòlida) lògica maquiavèl·lica, aquest món es converteix ràpidament en el paisatge ideal per a una dictadura global.” La conclusió no podia ser més encertada. I terrible: “La nostra societat sembla estar forjant l’esclau ideal.” Després l’article d’Escobar perd interès. Es torna un artefacte insípid que acaba esvaint-se en el no-res de pura inconsistència. Però al Cèsar el que és del Cèsar. Gallo sap explicar les arrels d’una metàstasi que a tots afecta. Encara que les elits simulin angoixes, la llarga línia del poder que funciona des del Renaixement segueix implacable. I avui en dia se senten realment segures del seu estatus. Com deia Warren Buffet: “I és clar que hi ha una guerra de classes, i la meva classe l’esta gua-nyant.”

Pa socarrat

blocs — Sun, 09 Oct 2011 05:32:37 +0000

Un any he trigat a veure Pa Negre, d’Agustí Villaronga. I toca criticar-la: hi ha trets de bon cinema i un magistral tractament escenogràfic. El feudalisme de la Catalunya rural –les fàbriques tèxtils, els intocables patrons d’Unió Democràtica i l’aliança de capellans i botiguers amb el règim– s’intueix en més d’una escena. Hi ha detalls de la permanent humiliació que fou la postguerra. Fins i tot actors infantils que sorprenen. I els convergents d’avui s’assemblen sorprenentment als regionalistes d’ahir –l’alcalde i la matrona, per exemple–. Però alguna cosa no quadra en la novel·la de Teixidor i menys quan jo tinc ancestres dubtosos que no inventaven que eren anarquistes. Es pot ser executor dels senyors i idealista revolucionari com el pare d’Andreu? Els pares-sicaris no van explicant als seus fills elegies anarquitzants per amagar les seves culpes. O callen o es podreixen en els seus vicis però no són al mateix temps revolucionaris i sicaris. Semblen fantasies regionalistes. Com convergent paràbola, tots som malignes fins a la medul·la. Són bones i fosques raons perquè aquesta pel·lícula representi Espanya als Oscar. I s’assembla al que Camilo José Cela va fer amb La Família de Pascual Duarte –convertir els perdedors de la guerra civil en animals de l’inframón–. En forma més sofisticada però igualment cínica d’aixo va Pa negre. Estem també davant d’un refregit del vell discurs del noucentisme català de la civilització i la barbàrie, iniciat a Els sots feréstecs per Raimon Caselles (1901). Subproducte que l’evolució del segle XX va empitjorar: la monstruositat de la natura fou substituïda pel monstre populista-republicà que converteix un drama de perdedors i guanyadors en un festival d’assassins homòfobs i colombòfils trastornats on una sola cosa queda clara: tots som fills de p… en grau extrem. El catalanisme pot estar tranquil i les dretes hispàniques també. Per més durs que fossin els patrons, els seus súbdits no eren millors. Tot brutal, tot descarnat i tot inútil. No hi ha ideal que no sigui una simulació. Un veritable catàleg del pensament burgès en estat pur. No ho vaig entendre en acabar el film. Em va confondre un xic. Però en tres hores vaig aclarir la trampa. Quasi em donen gat per llebre però l’avantatge de fer-te gran és que les seduccions mai duren prou.

Coses que passen quan et fas gran

blocs — Sun, 02 Oct 2011 05:40:22 +0000

La crisi mundial avança cap a la seva segona fase i el capital espera ballar una mica més sobre la nostra castigada ossamenta. Europa s’acosta no tan lentament, però sí inexorablement, cap a una nova era glacial on de nou l’exili econòmic serà l’única solució per no morir-se de fam. Res que no sàpiga qualsevol, però per més que esclatis al carrer, en manifestos o en votacions que no poden arreglar la situació, res canviarà la ruta del Titànic. Qui digui que la contrarevolució iniciada el 1980 no ha guanyat és que segueix vivint la perillosa negació de la realitat que ens envolta i defineix un futur a la mida del que cantaven els oracles emprenyats de la vella Anglaterra: no future.
La resposta de la nova esquerra i les seves noves dames de blanc és queixar-se que l’OTAN no bombardeja tant com li tocaria, esperar que alguna mena de càstig diví posi fi a la plutocràcia i resar perquè mai torni aquest horror soviètic que tant de mal va fer al món. Cridem, fem murals i construïm amb plastilina, que per alguna cosa jo també vaig anar a l’escola activa i sé que és l’avantsala de la rendició. De debò que només queda l’humor. Proposo, doncs, una recollida de signatures en la sectorial de manifestos del departament d’Estat, també anomenada Avaatz, per convertir Santiago Alba Rico, l’ideòleg de la guerra santa contra Líbia, en hoste honorable de Sirte, on podrà rebre els insurrectes rebels sobre les ruïnes fumejants de la ciutat que sí mereix morir. Així, entre cadàvers de gaddafistes i altres víctimes col·laterals, podrà seguir enviant cròniques d’esperança revolucionària a rebelión.org, honorable mitjà que lluita dia sí dia no per salvar-nos del petit Stalin que habita en cadascú de nosaltres.
Sembla que hem passat de messies, redemptors i savonaroals a monges, capellans i oenegers. Així hem vist finalment que un altre món és possible però també risible. I que There’s no alternative era més que una amenaça de la dama de ferro allà pels vuitanta. Els alternatius demostren que no hi ha alternativa i en el lent descens cap al no-res començo a estranyar aquell temps de la guerra freda, quan els combats no estaven arreglats i els contendents eren reals. M’estic fent vell, sens dubte.

Estranyes perspectives

blocs — Sun, 25 Sep 2011 05:26:00 +0000

Si ho dic cinc anys enrere hauria semblat blasfèmia. Europa és l’Amèrica llatina dels vuitanta. Ara molts concorden. La pitjor crisi sistèmica servirà per implementar un pla Brady de reconversió dels passius dels estats en obertura total dels mercats. Els estats europeus s’hauran arruïnat per salvar la banca que demana més i més privatitzacions. En resum, després de ser terroritzats i enfonsats, pels volts del 2012-2014 les partitocràcies governants acceptaran coses impensables que ja comencen a anunciar: acomiadaments massius de funcionaris públics, privatització de la seguretat social, altes taxes universitàries i altres excessos imaginables fa pocs dies. Dins o fora de l’euro, nous tecnòcrates enfortiran l’elit financera amb la seva mortal “estabilitat macroeconòmica”. Mort en vida que durarà potser fins al 2020-2025 seguint la ruta del desastre social. O un 50% de població empobrida que derivarà el ressentiment contra els immigrants. És clar que quan aquesta via de contenció monetària falli, i enmig de moviments indignats que fan bullir ràbies més grans, arribin nous corralitos, potser de miracle aparegui també un veritable canvi de rumb. Però potser la nostra dècada perduda es converteixi en vint anys d’horror i vostè i jo descobrim que el futur dels europeus, i especialment els del sud, és l’habitual: emigrar a provar fortuna, amb fronteres cada vegada més tancades, o quedar-se estancats en un lloc sense futur ni esperança. Exagero? Quan les fantasies meritocràtiques de la classe mitjana s’esvaeixen i la precarietat es converteix en norma reapareixerà el populisme salvatge de la dreta rància. Els funcionaris, els controladors aeris, els “privilegiats”, mestres inclosos, tots aquells que encara tinguin sous més o menys dignes i una ocupació estable es converteixen en enemics del populatxo que calma el seu ressentiment social contra altres proletaris encara no tan miserables. Sempre hi haurà un pobre per atacar un altre pobre, deien a Gangs of New York, l’interessant fresc de Martin Scorsese. El novembre els populars seguiran la feina dels socialistes i cal veure si el ferment de la indignació podrà aturar la letal combinació de precarització i pensament màgic que acompanya totes les crisis sistèmiques. En ruta cap al nou feixisme potser algú recordi qui és l’enemic comú i com vam poder-lo vèncer fa temps. Potser…

Traint Julian Assange

blocs — Sun, 18 Sep 2011 05:46:19 +0000

Després que periodistes vedet de The Guardian, com David Leigh, o que un empleat de Wikileaks a Alemanya, Daniel Domscheit-Berg, revelessin contrasenyes i documents a la comunitat mundial d’espionatge, Wikileaks va decidir publicar, des del divendres 2 de setembre, tots els 251.287 missatges diplomàtics. Inevitable decisió, al meu entendre, provocada per dos responsables: els mateixos mitjans corporatius que van passar de protegir Assange a defensar els seus periodistes sense escrúpols, i el mateix Assange, per haver confiat que els grans baluards d’Occident, des de The Guardian fins a El País, tindrien per divisa la llibertat d’expressió.
En la guerra bruta contra Assange, els respectables diaris han mostrat diversos detalls dels seus corruptes fonaments. Aquesta aristocràcia del periodisme occidental és inepta i autista però a més juga a protegir els interessos reals dels governs i corporacions dels països respectius intentant que el lector no sàpiga mai coses veritablement reveladores dels cables de Wikileaks. Fou Assange, per exemple, qui féu públic un cable diplomàtic de les Nacions Unides en què es prova que tropes dels EUA van executar deu civils iraquians i després van demanar un atac aeri amb l’objectiu de destruir proves. Entre els morts hi havia quatre dones i cinc menors de 5 anys, lligats tots de mans i peus.
Ara toca embrutar l’home que ha posat en evidència aquests detalls que no perdonen els grans mitjans: la ineptitud i la frivolitat dels seus divos periodístics, com David Leigh, i la complicitat d’aquesta suposada premsa lliure amb els crims d’un poder que simulen criticar de tant en tant. El quart poder és part del mateix poder i la farsa de la independència acaba en linxament mediàtic. Una bella paràbola, oi? Els venerables diaris que proclamen lemes de llibertat i veritat amb ridícula solemnitat amaguen una societat de còmplices al més alt nivell. Matar el missatger sempre és millor que narrar els crims perfectes d’una gent que són, d’altra banda, els seus accionistes o anunciants. Segle XXI. El segle, diuen, de la transparència. Encara que per a certs mitjans, les paraules i els fets no concorden. A costa d’un nou atac a la seva honorabilitat, Assange ha descobert el simulacre de la premsa lliure. Més val tard que no pas mai.

Llibertat duradora?

blocs — Sun, 11 Sep 2011 05:38:24 +0000

Fa deu anys, un símbol del capitalisme en estat pur va caure en un escena dantesca que va commoure el món. El World Trade Center era la torre de Babel; el símbol per excel·lència del poder financer que domina el segle XXI. Però la seva caiguda no va ser un avís definitiu que el vell món tal com el coneixíem estava condemnat a desaparèixer. Ni de bon tros. Malgrat la brutalitat del xoc, l’efecte de l’atemptat de setembre va ser el desitjat per tots aquells que creuen en les ensenyances darwinistes que des de fa tres dècades s’han convertit en el full de ruta imperial: el poder i el terror van intrínsecament units. I on vull anar a parar? A diferència de conspiròlegs i conspiranoics, no tinc gaire clar si l’operació tenia la petjada dels serveis secrets, però en canvi no tinc cap dubte que els plans mestres dissenyats per l’administració Bush i la secta neocon necessitaven el seu propi Pearl Harbour per convèncer la població civil que en circumstàncies extremes, fins i tot la consciència es delega. El temible resultat de deu anys d’Estat d’excepció és que el món s’ha acostumat a la guerra perpètua de Wa-shington contra tots els estats que no accepten la governança imperial i els protectorats polítics en la geografia hegemònica que defineix en solitari els Estats Units. L’Afganistan, l’Iraq o Líbia són tres exemples d’intervenció directa de l’OTAN, però la utilització de la guerra secreta, les intervencions il·legals, les lleis d’excepció, la tortura sistemàtica o els camps de concentració especials, com Guantánamo, s’han convertit en la norma d’actuació de les potències occidentals encapçalades pel gegant americà. Des de llavors vivim la completa subversió del suposat ordre liberal que la globalització del lliure mercat venia com la panacea de la humanitat un cop desaparegut l’enemic comunista. Subversió que passa per aplicar la doctrina del shock a una escala mai vista. Aplicant les lliçons de la guerra freda però sense cap de les coartades socials, humanitàries i culturals que requeria la lluita contra l’URSS. Aquesta és la llibertat duradora: el complex militar-industrial i la banca unides en la major envestida contra els drets civils i socials de la humanitat sencera. Us sembla poc?

La victòria que ens derrota

blocs — Sun, 04 Sep 2011 05:38:54 +0000

Les festes de la victòria monarquista triguen dies mentre augmenten els morts. A mansalva. L’OTAN envia més tropes terrestres per guiar els seus sicaris a la victòria. Les rates, ficades en el parany tripolità, s’emprenyen en el laberint d’una ciutat que no es rendeix del tot. Entre el silenci autista, els ninis del ni Gaddafi ni l’OTAN i la complicitat malaltissa de tants esquerrans que estimen els freedom figthers amb sospitosa passió, ni enfadar-se val la pena. Pensar que més rebels cauran abans el país no sigui una ruïna alegra una mica el dia. Perquè cada tropa colonial que s’empassa la seva pròpia medicina serveix per recordar-nos que en aquesta guerra d’agressió segueix les pautes psicòtiques i el guió mediàtic de la legió estrangera o els assessors francobritànics. Les brigades locals sempre són auixilars. Mentrestant fa ràbia dir-ho però no ho puc deixar passar. No he pogut llegir una sola crònica decent i honesta sobre el que succeeix a Trípoli. Són coses de la informació al segle XXI on és de bon gust que els periodistes només rondin un sol bàndol. Dormiré més tranquil quan el genocidi libi acabi i la pols del desert cobreix d’oblit a sipais, assessors i reporters empotrats. El que realment importa són els milers d’assassinats en aquest teatre de mort finançat per l’OTAN que ha inclòs atacs de zòdiacs, bombardejos massius contra civils i mercenaris occidentals en la pinça final sobre Trípoli. La venjança dels monarquistes i islamistes amb prou feines ha començat. Quan es coneguin les massacres rebels i Líbia s’hagi convertit en un protectorat sense futur, tindrem una banda de periodistes liberals escrivint belles elegies per la transició democràtica que no va poder ser. “No era això, no era això!”, diran. Ja espero les hipòcrites llàgrimes de gent com Robert Fisk o Alberto Arce en qüestió de mesos. Mentre demanen més bombardejos humanitaris allà on Occident necessiti de nou una massacre fundacional. Sembla que l’imperi tindrà una altra base militar per a la seva lòngeva pax romana. L’esquerra alternativa, l’OTAN i els rebels comparteixen el nou món. Segueixen la profecia del nou temps, que va anunciar una tal Tatcher: “no hi ha alternativa”. La llibertat regeix el món i ballarà sobre les nostres tombes, Siniestro Total al revés. En una altra vida em faré discjòquei. Pinky promise!