Fa deu anys, un símbol del capitalisme en estat pur va caure en un escena dantesca que va commoure el món. El World Trade Center era la torre de Babel; el símbol per excel·lència del poder financer que domina el segle XXI. Però la seva caiguda no va ser un avís definitiu que el vell món tal com el coneixíem estava condemnat a desaparèixer. Ni de bon tros. Malgrat la brutalitat del xoc, l’efecte de l’atemptat de setembre va ser el desitjat per tots aquells que creuen en les ensenyances darwinistes que des de fa tres dècades s’han convertit en el full de ruta imperial: el poder i el terror van intrínsecament units. I on vull anar a parar? A diferència de conspiròlegs i conspiranoics, no tinc gaire clar si l’operació tenia la petjada dels serveis secrets, però en canvi no tinc cap dubte que els plans mestres dissenyats per l’administració Bush i la secta neocon necessitaven el seu propi Pearl Harbour per convèncer la població civil que en circumstàncies extremes, fins i tot la consciència es delega. El temible resultat de deu anys d’Estat d’excepció és que el món s’ha acostumat a la guerra perpètua de Wa-shington contra tots els estats que no accepten la governança imperial i els protectorats polítics en la geografia hegemònica que defineix en solitari els Estats Units. L’Afganistan, l’Iraq o Líbia són tres exemples d’intervenció directa de l’OTAN, però la utilització de la guerra secreta, les intervencions il·legals, les lleis d’excepció, la tortura sistemàtica o els camps de concentració especials, com Guantánamo, s’han convertit en la norma d’actuació de les potències occidentals encapçalades pel gegant americà. Des de llavors vivim la completa subversió del suposat ordre liberal que la globalització del lliure mercat venia com la panacea de la humanitat un cop desaparegut l’enemic comunista. Subversió que passa per aplicar la doctrina del shock a una escala mai vista. Aplicant les lliçons de la guerra freda però sense cap de les coartades socials, humanitàries i culturals que requeria la lluita contra l’URSS. Aquesta és la llibertat duradora: el complex militar-industrial i la banca unides en la major envestida contra els drets civils i socials de la humanitat sencera. Us sembla poc?
Les festes de la victòria monarquista triguen dies mentre augmenten els morts. A mansalva. L’OTAN envia més tropes terrestres per guiar els seus sicaris a la victòria. Les rates, ficades en el parany tripolità, s’emprenyen en el laberint d’una ciutat que no es rendeix del tot. Entre el silenci autista, els ninis del ni Gaddafi ni l’OTAN i la complicitat malaltissa de tants esquerrans que estimen els freedom figthers amb sospitosa passió, ni enfadar-se val la pena. Pensar que més rebels cauran abans el país no sigui una ruïna alegra una mica el dia. Perquè cada tropa colonial que s’empassa la seva pròpia medicina serveix per recordar-nos que en aquesta guerra d’agressió segueix les pautes psicòtiques i el guió mediàtic de la legió estrangera o els assessors francobritànics. Les brigades locals sempre són auixilars. Mentrestant fa ràbia dir-ho però no ho puc deixar passar. No he pogut llegir una sola crònica decent i honesta sobre el que succeeix a Trípoli. Són coses de la informació al segle XXI on és de bon gust que els periodistes només rondin un sol bàndol. Dormiré més tranquil quan el genocidi libi acabi i la pols del desert cobreix d’oblit a sipais, assessors i reporters empotrats. El que realment importa són els milers d’assassinats en aquest teatre de mort finançat per l’OTAN que ha inclòs atacs de zòdiacs, bombardejos massius contra civils i mercenaris occidentals en la pinça final sobre Trípoli. La venjança dels monarquistes i islamistes amb prou feines ha començat. Quan es coneguin les massacres rebels i Líbia s’hagi convertit en un protectorat sense futur, tindrem una banda de periodistes liberals escrivint belles elegies per la transició democràtica que no va poder ser. “No era això, no era això!”, diran. Ja espero les hipòcrites llàgrimes de gent com Robert Fisk o Alberto Arce en qüestió de mesos. Mentre demanen més bombardejos humanitaris allà on Occident necessiti de nou una massacre fundacional. Sembla que l’imperi tindrà una altra base militar per a la seva lòngeva pax romana. L’esquerra alternativa, l’OTAN i els rebels comparteixen el nou món. Segueixen la profecia del nou temps, que va anunciar una tal Tatcher: “no hi ha alternativa”. La llibertat regeix el món i ballarà sobre les nostres tombes, Siniestro Total al revés. En una altra vida em faré discjòquei. Pinky promise!
Després de més de dues dècades en aquest negoci la santedat del periodisme em sona a broma de mal gust. Lluny de les redaccions, m’estalvio l’espectacle del poder, l’arribisme i l’homicidi gratuït entre col·legues. Tampoc combrego amb la cosa de l’objectivitat i el gremialisme. No hi ha gent objectiva en el periodisme. Hi ha fanàtics, ximples, savis i cínics. I monges i capellans. I alguns que saben tant com menteixen perquè l’experiència sol empitjorar els prejudicis de cadascú. Tenim les mateixes passions i les mateixes rancúnies que la resta dels mortals. I tendim a combregar amb el xec mensual de l’empresa on treballem. I per norma prenem partit abans fins i tot d’arribar al lloc dels fets, sigui Nicaragua el 1979 o Líbia el 2011. No cal fer escarafalls: el periodisme tria bàndol des del primer moment. És partisà i sectari. Assumeix un paper en les trinxeres del món. A favor o en contra. L’únic miracle és que després de quaranta guerres similars i quaranta hotels semblants al corresponsal de guerra tot li sembla igual però la casa per la qual treballa té el seu dogma. I el dogma pagarà la seva pensió. Així que no té res d’estrany que nou de cada deu periodistes occidentals satanitzin Gaddafi i exaltin la falange de l’OTAN. No és només que cobrin. És que tenen la seva ideologia i aquesta és la falsa religió de tothom des que Déu va fotre el camp i ens vam quedar sense excuses. Jo tinc la meva religió. Odis, amors i rancúnies sense límits. El dia que Robert Fisk aclareixi la seva pròpia agenda potser el periodisme serà menys mentider. Fins al més immortal dels corresponsals a l’Orient Mitjà llança el seu propi verí quan necessita arrasar un nou país a compte de la seva pròpia ideologia. Així escriu: “I quant de temps passarà, hem de preguntar-nos, abans que el poble europeu exigeixi saber per què, si l’OTAN ha tingut tant èxit a Líbia –com ara asseguren Cameron i els seus amics–, no es pot fer servir contra les legions d’Assad a Síria?” Cadascú té la seva dèria però sense contes de llagrimeta i inquisició tot seria més agradable. El poble europeu ni exigeix ni existeix. Qui vol bombardejar Síria es fa dir Robert Fisk. Així que millor fer servir la primera persona, oi? Clar i català, diu el savi refrany. Que cap periodista és realment innocent fins que es prova que és culpable.
Des de la primera revolta àrab, que va arrencar a Tunísia el 17 de desembre del 2010, fins a l’eclosió del moviment dels indignats a Espanya, a partir de la mítica data del 15 de maig, diversos analistes, politòlegs i llumeneres de la societat mexicana es pregunten, inquiets i fins i tot tristos, per què en aquest país no neix un moviment semblant que qüestioni des de baix un estat de coses que molts consideren terminal.
Mirar el passat recent mexicà ens permet contestar una endevinalla que no és tal. Mèxic ha estat el bressol de grans moviments d’indignació a escala mundial des de la instauració del neoliberalisme, la dècada dels vuitanta. Des de llavors hi ha hagut quatre moments de desvetllament cívic i social: el 1985, o la resposta popular al terratrèmol de DF; el 1988, o el frau electoral contra Cuauhtémoc Cárdenas; el 1994, o la rebel·lió del zapatisme a Chiapas, i el 2006, o el nou frau electoral contra Andrés Manuel López Obrador. Amb tal força, empenta i originalitat que per moments el món va quedar impressionat. I quin ha estat el resultat d’aquesta massa crítica que en més d’una ocasió ha posat en risc el sistema de poder oligàrquic?
Gairebé cap. I diem gairebé perquè només les grans vagues de la UNAM, la universitat pública més gran d’Amèrica, van tenir fruits directes. És a dir, es va mantenir la gratuïtat de l’ense-nyament públic superior. Cada nova onada d’indignació topa amb els límits no escrits de la realitat. Ni la burgesia pot destruir el sistema quasi feudal que apuntala els seus privilegis, però crea monstres assassins, com el narcotràfic, ni la gent pot construir una alternativa viable després de tantes derrotes. Ni hi ha reforma ni hi ha ruptura. El punt mort defineix la situació.
Espanya es troba com Mèxic fa vint-i-cinc anys, quan la societat civil va quedar-se òrfena enmig de la destrucció del terratrèmol més gran del segle XX i prescindint de l’Estat va organitzar-se per salvar la ciutat. Però ni l’Estat va reformar-se realment ni el poble va prendre realment el poder. La vella flama de la indignació ha produït petits canvis a Mèxic però cap prou important perquè puguem dir que la victòria és nostra. No vull ser fatalista però la il·lusió, de vegades, només és l’avantsala de la depressió.
