La natura s’ha sumat darrerament a l’onada de desastres provocats (per l’home) que obren i omplen els espais informatius diàriament. Com si no n’hi hagués prou amb les guerres i crisis que organitzem per matar el temps que ens ha estat donat, tempestes perfectes –ciclogènesi explosiva del seu nom científic– i terratrèmols d’una extrema virulència han sacsejat les costes i terres d’una banda a l’altra del planeta. Des de la nostra perspectiva i posició ens pot xocar que una tempesta marítima pugui matar tanta gent en un país com França. Si molt m’apuren les víctimes que la mateixa tempesta va causar a l’illa de Madeira, abans d’arribar a la costa francesa, tot i ser similar en nombre, ens quedaven una mica lluny, un punt quasi perdut al mig de l’oceà. I per tant ambdós casos comparteixen els mateixos factors de risc. La falta de respecte pel medi natural i les seves normes, barrejada amb la cobdícia i la gosadia humanes. El resultat d’aquesta combinació és un urbanisme descontrolat i invasiu que està en la gènesi de bona part de la tragèdia humana que ha suposat el pas de Xynthia tant a l’illa portuguesa com a la Vendée. La penúltima tempesta perfecta que ens ha tocat viure m’ha recordat les impactants imatges dels aiguats del 1982. El riu Valira va travessar l’Hiper, reconvertit de supermercat en canal navegable, recuperant la seva antiga llera i res ni ningú el va poder aturar. És el que te la natura quan no se la respecta i a sobre ens permetem el luxe de perdre la memòria i oblidar. De tant en tant, va ella tota sola i ens recorda què i qui és, amb totes les seves conseqüències!
La setmana ens ha deixat una nova mostra del tarannà polític i humà que gasten els germans Castro. Els cito als dos perquè malgrat que Fidel estigui “formalment jubilat” a ningú no se li pot escapar que el seu germà Raül no fa mig pas sense el seu beneplàcit. La mort gratuïtament innecessària d’Orlando Zapata, un dissident polític que s’havia passat mitja vida empresonat, ha deixat sense coartada ni arguments tots els simpatitzats que el règim cubà ha anat fent durant anys. És possible que en algun moment ens enlluernés la seva gosadia, com un David plantant cara als Estats Units, l’Imperi Goliat hegemònic, etc. Potser sí que en la seva gènesi tenia un sentit, com tantes altres lluites i revolucions que han nascut a l’ombra d’una situació insostenible (la dictadura de Batista). Però qualsevol simpatia o grau de comprensió envers el règim ha quedat aniquilat per aquesta despòtica mostra d’autoritat. És un pas que aboca el règim cap a la seva fi i que situarà definitivament els Castro a la galeria dels dictadors més cruels i venjatius. Caldrà veure a partir d’ara com reaccionen i es pronuncien –si és que ho fan– les personalitats de tots els àmbits, colors i orígens que es consideren amics personals de Fidel Castro (i viceversa). Des d’actors com Jack Nicholson o Robert Redford, a directors com Oliver Stone, o l’actual seleccionador de futbol argentí, Diego Armando Maradona, que el porta tatuat; i el més significat de tots, Gabriel Garcia Márquez. La ploma l’ha fet immortal, falta veure si la seva prolífica imaginació s’empesca algun argument per salvar una amistat perillosa que no esborraran ni cent, ni mil anys d’oblit.
Els interessos creats al voltant d’aquest país de l’Àsia central, estratègicament ubicat, l’estat natural del qual és la guerra, són molts i de molt variada índole. El penúltim episodi bèl·lic –de quina mena, sinó?– que ha transcendit a l’opinió pública n’és una prova fefaent. Diumenge passat van morir 12 civils (tots de la mateixa família) que s’havien refugiat en una casa bombardejada per les forces de l’OTAN, concretament nord-americanes. En un primer moment es va dir que havia estat un error fruit del funcionament defectuós del sistema de coets usats pel bombardeig, motiu pel qual es van demanar disculpes oficialment i es va obrir una investigació, alhora que es deixaven d’usar els ginys de llançament. Però només tres dies més tard, meravella de meravelles, un ens anomenat Força Internacional d’Assistència a la Seguretat a l’Afganistan (ISAF), va rectificar dient que d’errada nada de nada, monada, que els coets i el seu sistema de llançament funcionaven de meravella. No hi ha excuses que valguin, els morts només són danys col·laterals a sumar a la llista de víctimes innocents de les guerres del planeta. Amb la competència que hi ha al mercat de la bomba-coet intel·ligent, l’empresa que fabrica aquestes sofisticades eines de matar es devia espavilar amb rapidesa i diligència. Un parell de trucades a Wa-shington fent valer des de la lletra petita dels contractes signats, al tall del subministrament o qualsevol altra minúcia comissionària i tot arreglat. Una dotzena més o menys de morts anònims no són excusa suficient per comprometre ni aturar el negoci de la guerra.
La música sempre m’ha acompanyat, i curiosament ara amb les noves tecnologies –en forma d’Ipod, etcètera– més que mai; però també menys a l’última que mai. Servidor va tirant de fons d’arxiu, com vulgarment es diu! Els Manel han estat una descoberta tardana, però és que un ja no està per deixar-se atabalar pel grup/artista del moment. El seu ressò mediàtic (amb Pep Guardiola inclòs) creixia paral·lel a la meva resistència i/o mandra per escoltar-los. Doncs vet ací que, picat per la curiositat i la insistència de la meva filla –com ens hem de veure–, finalment m’hi vaig posar. Ha costat, però el pas ha pagat la pena de totes totes. Ara són la banda sonora, quasi exclusiva, dels trajectes urbans que faig diàriament. Les cançons que conformen Els Millors professors europeus, la carta de presentació musical d’en Guillem, en Martí, en Roger i l’Arnau, són una més que agradable alenada d’aire fresc. Pop en català amb una bona dosi d’ironia, la corresponent píndola de surrealisme, un so convenientment barrejat amb tocs folk i tot embolcallat amb un aire indie-i-tradicional que espero que no perdin pel camí. Els Manel no volen ni pretenen salvar el món, però les seves composicions són una bona teràpia contra l’estultícia imperant. La demostració que avui, ara i aquí, es poden expressar idees i sentiments més enllà de les xarxes socials, els SMS o el Messenger, més enllà de l’usar i llençar que ho impregna tot. Quanta raó tenia en Ramon Trecet, l’ànima del desaparegut i enyorat Dialogos 3 (Radio3), en proclamar que busquéssim la bellesa, “l’única protesta que mereix la pena en aquest asquerós món”.