De tota la literatura que ha generat la trepitjada de Pepe a Messi (18/01/12, Estadi Santiago Bernabéu, Madrid), sobresurt l’article de Miquel Roca i Junyent (LV 24/01/12) en el qual posava el dit a la nafra de la dimensió més negativa que es desprèn d’aquella acció. Apuntava la reflexió que milions de joves de tot el món tenen els jugadors de futbol com a ídols i per tant models a seguir. Tots tenim clar que l’esport és una gran eina per a la formació de persones (que en la seva immensa majoria no esdevindran esportistes professionals), un espai d’aprenentatge convivencial de transmissió de valors (honestedat, responsabilitat, treball, esforç, responsabilitat, etc.). Per això, més enllà de la dialèctica forofera i les passions trobades que desperta i genera Pepe, el més preocupant és el missatge que transmeten les parts implicades. A saber: absència de reacció i tolerància al recurs de la “violència com a expressió de la impotència”. Un recurs que milions de joves poden agafar com a “exemple” a imitar. Perquè l’àrbitre es pot equivocar (és un esser humà), però hi ha una normativa que regula la pràctica del futbol i uns estaments oficials que vetllen –o haurien de fer-ho– pel seu acompliment. Les paraules de don Alfredo Flórez, jutge únic del comitè de competició de la Reial Federació Espanyola de Futbol no deixen lloc al dubte: “Si a Messi le hubieran amputado dos dedos, el comité hubiera intervenido. (…) No es lo mismo disparar a alguien y matarlo que dispararle y no darle”. La tolerància estúpida i cega davant aquests fets –acaba Miquel Roca– és més sancionable encara que la dels seus autors.
Aquesta setmana han coincidit en l’espai/temps ibèric dos fets que exemplifiquen perfectament, tal com una metàfora literària, les essències del país –i no estic parlant de la trepitjada de Pepe a Messi–. La mort de Fraga Iribarne i el judici al jutge Baltasar Garzón al Tribunal Suprem per les escoltes telefòniques de l’anomenada xarxa Gürtel. Pel que fa al difunt, entre d’altres perles ha faltat temps perquè el PP i bona part del PSOE lloessin la seva actuació democràtica, com un dels “pares de la constitució” i figura clau de la “transició”, a més de treballador incansable, etc. El seu passat franquista, si poc ens en descuidem, quedarà com un pecat de joventut, com ha estat el cas per a d’altres il·lustres difunts… El jutge Garzón, de la seva banda, s’ha assegut a la banqueta dels acusats en una causa oberta contra ell pels caps de la trama Gürtel, que l’acusen de prevaricació (delicte pel qual una autoritat, jutge/advocat o funcionari públic dicta una resolució arbitrària en un assumpte administratiu o judicial sabent que la resolució és injusta). Ja té bemolls que ell hagi acabat a la banqueta abans que els caps de la conxorxa de blanqueig de diners que va enviar a la presó. Aquesta venjança, perquè d’això es tracta ni més ni menys, a més d’un precedent perillós, exemplifica ben clarament què entenen per justícia i democràcia part del sistema judicial i de la classe política espanyols que, casualment, són els mateixos que tenen Don Manuel com un “demòcrata” i “pare de la pàtria” exemplar. Com diu Zygmunt Bauman, “avui la nostra única certesa és la incertesa.”
Al gendre perfecte (guapo, ros, de bona família, ben plantat, basc d’origen, català d’adopció i esportista d’elit; els mitjans fan la unanimitat en aquest sentit) se l’hi ha acabat la bona estrella. Iñaki Urdangarín, duc de Palma i marit de la infanta Cristina de Borbó, està en caiguda lliure. Ho tenia tot per triomfar. De fet havia triomfat, si hom considera el casament amb un membre de la reialesa com un triomf / trofeu. Els seus èxits esportius havien projectat una imatge positiva, plena de valors. Retirat de l’handbol semblava destinat a empreses d’alta volada (Comitè Olímpic Espanyol i Internacional). Però –sempre hi ha un però– resulta que amb això no en tenia prou. L’ambició l’empenyia més enllà de sortir a les imatges de Nadal i estiu de la família reial espanyola. Ser el marit de la filla del rei d’Espanya és un actiu al qual es pot treure molt rendiment si un s’oblida de principis ètics i morals i de legalitats diverses. El resultat, a hores d’ara, és prou conegut. La família política ja l’ha condemnat: no més fotos i retirada de la imatge del Museu de Cera. Poca broma amb això, perquè a falta de decapitació, actualment és l’expressió visible del cabreig reial. Per no quedar-li, no li queden ni amics / socis dels seus negocis. Quan la justícia ha destapat el cotarro no han dubtat ni un moment, com les rates, a ser els primers d’abandonar el vaixell i declarar en contra seva a canvi de compensacions penals, amb la mateixa lleugeresa que a les pel·lícules i sèries de TV. El suspens en aquest cas el posa la seva dona. Serà finalment imputada? O la cosa, ja pactada, no passarà d’aquí i… llarga vida al rei.
Amb una escenografia més sòbria de l’habitual, el govern dels EUA està duent a terme la sortida (que no retirada) de les tropes de l’Iraq. En calent i a primera vista podria semblar una molt bona notícia si no fos pels serrells que en pengen. Cal recordar que fa més de vuit anys l’anterior president, G. W. Bush, va declarar acabada la guerra a la coberta d’un portaavions (amb la pompa i la fastuositat que ara s’ha obviat). La tornada ha costat una mica més del previst, no? El que compta, però, és que a Obama no li ha tremolat la veu per dir que deixen “un Iraq sobirà, estable, independent i amb un govern escollit pel seu poble”. No és una broma, les declaracions les han recollit mitjans d’arreu en tota mena de suports. Amb la trajectòria bèl·lica de l’Oncle Sam, hom no s’hauria de sorprendre de res o gairebé. Ni dels civils i militars morts inútilment, ni dels arguments peregrins per iniciar la invasió (recorden, aquelles increïbles armes de destrucció massiva…). Només cal veure ara l’avió espia no tripulat que han enxampat a l’Iran. Guerra secreta en diuen uns, prevenció els altres. Els interessos del conglomerat militar/industrial (o a l’inrevés) no els atura ni la crisi. El cost humà i econòmic de l’aventura iraquiana ha quedat ofegat pel petroli, causa i motiu primigeni del conflicte. El proper dia 31 es tancarà un capítol i s’obrirà el de la reconstrucció. Per reconstruir, cal primer destruir i nou anys és temps més que suficient per assegurar-se una sucosa reconstrucció; sobretot si tens informació de primera mà del que s’ha de refer. Prou de xerrameca. Mans a l’obra s’ha dit!
