“Singing in the rain”
Com cada tardor, Barcelona ciutat ha tingut la seva dosi de caos pluvial. Pel que sembla, no hi ha res a fer. Plou, i les bruixes, en lloc de pentinar-se, es dediquen a sembrar el desconcert deixant semàfors fora de circulació, inundant estacions de metro, places, carrers, baixos i pàrquings, provocant embussos, alentint els trens de rodalies, etcètera. Talment com si fos, cada any, la primera vegada que un fet d’aquesta naturalesa succeeix. L’aigua, una benedicció quasi sempre, esdevé un problema. La ciutadania, com per les obres interminables –en això Barcelona s’assembla actualment a Andorra; el país i la ciutat estan cap per amunt–, s’ho ha agafat amb més o menys resignació, no li queda cap més remei. No es pot lluitar contra els elements. Bé, els usuaris de la ciutat individualment potser no poden. Però l’autoritat municipal i la resta que hi estan implicades sí que poden o haurien de poder. Salta a la vista, per la fidelitat amb què cada any el tema es reprodueix, que la dedicació que els suposem no dóna els resultats desitjats. No sé com tenen el capítol pressupostari dels viatges. Però de ben segur que hi ha prou calerons per visitar alguna metròpoli europea on l’aigua forma part del paisatge per documentar-se una mica sobre com s’ho fan. Servidor, amb tota modèstia, dubta molt que Londres, Amsterdam, Brussel·les, París, Manchester o Berlín.., per esmentar-ne unes quantes, es col·lapsin quan plou com es col·lapsa la Ciutat Comtal. I que ningú no s’enganyi; la pluja d’aquesta setmana ha estat tan forta, excepte en punts molt localitzats, on s’hi ha abonat, com la d’altres anys.
