Ja tenim servit el primer clàssic de la temporada, en diumenge i a les set de la tarda. Cada any se’n fan dos. I com cada any, malgrat no tractar-se de cap novetat, sembla tot el contrari. Es ven com l’enfrontament definitiu. Dos partits que no admeten mitges tintes i que van molt més enllà dels tres punts en joc. La passió es desborda de tal manera, fins a arrossegar moltíssima gent a qui la resta de l’any el futbol no li treu la son. El més curiós del cas és que qualsevol intent d’anàlisi racional –si hom creu que el futbol és una cosa que es pot analitzar racionalment–, queda superat i anul·lat per tot l’aparat que envolta els dies (ara hores) prèvies al partit. És amb aquests matxs de rivalitat màxima quan es fa palès que el futbol, més enllà d’un esport, potser sí que ha esdevingut la religió del segle XXI (com es troba a faltar la veu de M. Vázquez Montalbán!); substituint els cultes i ritus tradicionals per una nova litúrgia en la qual participen milions de persones arreu del món. Aquests darrers dies, seguint fidedignament les pautes establertes, la dialèctica sobre quin dels dos equips és més tot: qui la té més llarga, més grossa o més cara o de millor qualitat, o més efectiva, o més guapa… sempre amb referència a la plantilla; ha alterat l’actualitat fins més enllà del que aconsellen els límits de la prudència. No intentin fugir-ne. No s’hi pot fer res. Vist des del costat afeccionat, no hi ha cap dubte que aquest tsunami és una manifestació d’allò que en diuen la grandesa del futbol. En tot cas, el partit és a punt de jugar-se. Avui la galàxia trontollarà. Força Barça!
De moment la NASA (Agència espacial Nord-americana) ha desmentit oficialment que la fi del planeta sigui el 21 de desembre de 2012, com planteja la pel·lícula de Roland Emmerich, que ha arrasat en les taquilles de mig món, i com sostenen diverses teories si les unes esotèriques i surrealistes les altres encara més (calendari maia, etc.). Sembla una bona notícia. La Terra continuarà girant amb nosaltres a sobre seu. La contrapartida és que ens haurem de prendre seriosament tot un grapat de notícies i esdeveniments. ¿Com podem celebrar amb tots els ets i uts vint anys de la caiguda d’un mur, el de Berlín, si passem de puntetes per sobre dels més de 20.000 km que n’hi ha arreu del planeta i dels 3.700 km projectats i/o a punt de construir-se? Perquè som tan collonuts que ens quedem tan amples per quasi tot. El de Berlín era una monstruositat fruit de ments malaltes, com ho són els Ceuta i Melilla, el de la frontera entre Mèxic i els EUA, el de Cisjordània i així fins als vint mil. Malgrat que pugui semblar-ho, no aconseguiran parar res. En tot cas, ajornaran allò que és inevitable. I per sobre de tot, mostren la incapacitat que tenim per resoldre problemes. O vist des de l’altre extrem, la capacitat que tenim per crear conflictes i perpetuar la força i la violència (de tota índole) com a element vertebral i vertebrador de la nostra manera d’entendre la convivència. En aquesta tessitura no seria estrany que la notícia que dóna lloc al comentari deixi de ser ficció. I que abans que no ens ho pensem el que era una catàstrofe natural cinematogràfica esdevingui una catàstrofe humana, naturalment!
La fugida endavant és, malauradament, una de les eines predilectes de la classe política. Altres dogmes d’aquest manual d’ús no escrit serien: no reconèixer un error de cap mena, sigui causat pel motiu que sigui; ni acceptar i/o entendre què i per què la seva figura es devalua entre la població/electorat, atribuint-ho sempre a la falta de judici del poble. Amb la que està caient, la llista és llarga. L’escollit aquesta vegada, però, no és don Silvio, malgrat que el president Berlusconi vagi sobrat de mèrits en la seva fugida cap a… qui sap on. El prota és el president de la República Francesa. Nicolas Sarkozy no n’ha tingut prou a haver estat una de les personalitats convidades a Berlín amb motiu de l’aniversari de la caiguda del mur. Ego obliga i ha assegurat que fa vint anys, ell també hi era. Veritat o mentida, la cosa no ha aixecat massa polseguera perquè el debat sobre la identitat nacional francesa, una altra de les seves idees, està generant molt més soroll social i mediàtic. El que havia de ser una moguda perfectament orquestrada per aglutinar i reforçar el seu electorat natural –la dreta i més enllà– li ha esclatat per totes bandes. És un tema delicat per si mateix, que Sarkozy ha acabat d’embolicar, iniciant-lo amb un dejà-vu. Tot un discurs (paraules, to, posat transcendent, gesticulació, etc.) repetit que si més no ha demostrat que té dots d’actor. Pel que fa al gran debat en si, només dir que els encarregats de vetllar pel seu bon desenvolupament són els funcionaris i la policia! No hi ha error, ni s’espera penediment, sempre endavant. Qui dia passa, any empeny!
L’anunci fet pel Govern espanyol, d’augmentar en 19 punts (del 24% al 43%) el règim fiscal dels treballadors estrangers desplaçats al país amb rentes superiors als 600.000 euros anuals, equiparant-los al tipus general que paga tot fill de veí, ha aixecat polèmica. El privilegi fiscal en qüestió estava dissenyat per atreure talents empresarials i científics cap a Espanya. Era el Vente pa Alemania, Pepe, d’Alfredo Landa i companyia (de Pedro Lazaga, 1971) en sentit contrari. Curiosament no han estat els sectors pels quals es va implementar la mesura, els que més de pressa s’han fet sentir. On s’han disparat totes les alarmes ha estat a la Lliga de Futbol Professional (LFP). El seu president i els de diversos clubs de futbol han posat el crit al cel denunciant el “perjudici irreparable” (!!) que això significa per al futbol espanyol. Per tal d’evitar que l’anomenada lliga de les estrelles pugui perdre potencial i deixi de ser la millor del món, perquè els cracks internacionals s’hi estalvien molta pasta en impostos; s’havia plantejat la convocatòria d’una vaga. Sortosament a l’assemblea extraordinària urgent feta divendres passat, es va descartar la mesura en favor d’una comissió per negociar el tema amb les autoritats. Algú dels reunits va tenir tres dits de seny, i aplicant el sentit comú va veure que malgrat el gran pes social –i per tant gran poder– del futbol; amb l’actual panorama socioeconòmic, muntar un xou d’aquestes dimensions per mantenir els privilegis de quatre multimilionaris, no seria allò que se’n diu una mesura popular.
