Un clàssic més
Ja tenim servit el primer clàssic de la temporada, en diumenge i a les set de la tarda. Cada any se’n fan dos. I com cada any, malgrat no tractar-se de cap novetat, sembla tot el contrari. Es ven com l’enfrontament definitiu. Dos partits que no admeten mitges tintes i que van molt més enllà dels tres punts en joc. La passió es desborda de tal manera, fins a arrossegar moltíssima gent a qui la resta de l’any el futbol no li treu la son. El més curiós del cas és que qualsevol intent d’anàlisi racional –si hom creu que el futbol és una cosa que es pot analitzar racionalment–, queda superat i anul·lat per tot l’aparat que envolta els dies (ara hores) prèvies al partit. És amb aquests matxs de rivalitat màxima quan es fa palès que el futbol, més enllà d’un esport, potser sí que ha esdevingut la religió del segle XXI (com es troba a faltar la veu de M. Vázquez Montalbán!); substituint els cultes i ritus tradicionals per una nova litúrgia en la qual participen milions de persones arreu del món. Aquests darrers dies, seguint fidedignament les pautes establertes, la dialèctica sobre quin dels dos equips és més tot: qui la té més llarga, més grossa o més cara o de millor qualitat, o més efectiva, o més guapa… sempre amb referència a la plantilla; ha alterat l’actualitat fins més enllà del que aconsellen els límits de la prudència. No intentin fugir-ne. No s’hi pot fer res. Vist des del costat afeccionat, no hi ha cap dubte que aquest tsunami és una manifestació d’allò que en diuen la grandesa del futbol. En tot cas, el partit és a punt de jugar-se. Avui la galàxia trontollarà. Força Barça!
