Per al darrer diumenge de l’any permetran que deixi de banda els problemes per centrar-me en el que ha estat una font d’alegria i plaer al llarg de tot el 2009, l’FC Barcelona (podria ser una altra cosa?). Sí, ja ho sé que el futbol no és el sant de la devoció de tothom –hi ha alguna cosa que ho sigui?–. En tot cas no es tracta de disculpar-se per ser-ne aficionat. I molt menys per ser-ne del Barça. Contra tot pronòstic i contra tota lògica –suposant que futbol i lògica tinguin algun punt de compatibilitat–, el Barcelona ha guanyat les sis competicions que ha disputat durant l’any que ara s’acaba. Si hem de ser coherents repetir el que s’ha aconseguit aquesta campanya és literalment impossible. Només cal girar la vista enrere per comprovar-ho, la història és la que és. Per tot plegat, les sis copes són una fita colossal. El que hem gaudit aquest any, el sentiment, les emocions, les sensacions, no es pot explicar en quatre ratlles, ni molt menys pagar amb diners –encara que posem preu a tots i cadascun dels jugadors, dels gols fets i dels trofeus conquerits–. El Barça s’ha convertit en un referent futbolístic a escala mundial, pesi a qui pesi –al Reial Madrid, sense anar més lluny (ho havia de dir; je, je)–. El futur està per escriure i un dels primers capítols són les eleccions. Malgrat el model de club que s’ha posat en peu i els èxits esportius, l’entorn, els directius, l’oposició, els precandidats i els mil i un interessos creats al voltant del club ja han començat a desplegar les seves estratègies per a l’escomesa electoral. I el més greu és que tot ho faran en nom i pel bé del Barça!
Una vegada superades les consultes independentistes del cap de setmana passat, els focus de l’atenció i tensió informativa s’han centrat –amb el permís de la Cimera de Copenhaguen, Berlusconi i l’impost de successions– en la votació que s’ha dut a terme al Parlament de Catalunya sobre la tramitació d’una iniciativa legislativa popular (ILP) encaminada cap a l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Cal deixar ben clar el que es votava a l’hemicicle, perquè l’expectació aixecada podria enganyar més d’un. Divendres passat el Parlament només va admetre a tràmit una ILP, no va decidir res sobre el seu subjecte. Abans, però, defensors i detractors de l’assumpte ja s’ho havien dit tot i més, respecte del tema. Vagi per endavant que he vist una cursa de braus a la meva vida i que el tema m’interessa més aviat poc. Aclarit aquest extrem, d’entre la munió d’opinions i conceptes expressats per uns i altres, em sembla ajustat creure que les curses de braus estan ferides de mort (si se’m permet l’expressió) i en decadència irreversible. I no pels moviments en contra, sinó pel seu propi món. Malgrat que tots els esforços dels grups antitaurins per sensibilitzar la ciutadania i tirar endavant una ILP siguin lloables, més valdria dedicar-los a lidiar causes realment importants i necessàries. Causes que ens són properes i que potser per això no es perceben en tota la seva dimensió (pobresa, educació, violència de gènere, exclusió, etcètera). Perquè les curses de braus no els valen. Amb allò de: “Entre todos la mataron y ella sola se murió”; pel cas n’hi ha de sobres.
Els darrers casos de pedofília destapats a Irlanda i als EUA han posat en evidència la política de secretisme i ocultació que la jerarquia catòlica ha usat durant molts anys, per no parlar de segles. Si diem que l’església catòlica no viu el seu millor moment, no estem exagerant. A Espanya la cúpula episcopal està en peu de guerra per la reforma de la llei de l’avortament. La croada, perquè es tracta d’una croada (i van…), iniciada contra aquest projecte, ha arribat a extrems surrealistes. Des de la Conferència episcopal s’han formulat acusacions d’heretgia, amenaçant amb l’excomunió els diputats catòlics que l’han votat, a més d’haver-los declarat en pecat mortal, a ells i per extensió a tots els ciutadans/es que hi donen suport. Aquestes furibundes reaccions obeeixen, com molt bé han explicat veus autoritzades, a la no acceptació de l’aconfessionalitat de l’estat. La connivència amb el poder durant la dictadura és un llast difícil de superar. Si hi afegim que l’estructura de l’església i el seu missatge no han evolucionat al ritme de la societat i que tenen una galopant crisi de vocacions, arribem a anacronismes com els anteriorment citats. No es tracta que els bisbes no entenguin que l’avortament no pugui ser un delicte! (El País, 11/12/09), ni que l’imperi de la llei està per sobre de qualsevol creença religiosa. És que no veuen que caure en pecat mortal o ésser acusat d’heretgia i excomunicat, no espanten ni impressionen ja ningú. La por a l’infern ha caducat i les calderes de Pere Botero s’han apagat, per molt que Benet XVI insisteixi en el contrari.
En arribar aquestes dates sorgeixen, per generació espontània o no, històries impregnades amb l’anomenat esperit de Nadal. Es tracta d’una qüestió de sentiments. N’hi ha d’humanes, colpidores i reals, per dir-ho d’una manera col·loquial. Però la majoria ens arriben desvirtuades i exageradament edulcorades. Ja se sap, és Nadal i es tracta de positivar una realitat que s’hi resisteix tant com pot. La que ens ocupa és més lleugera, sense càrrega sentimental afegida, ni element misteriós, però lliga amb un altre dels elements significatius del moment: la loteria. Va de rellotges de polsera i del president dels EUA. La seva figura és una potentíssima eina de màrqueting. Que esculli una marca concreta, tota una loteria. El quid de la qüestió és com fer arribar un rellotge determinat al seu canell esquerre. Barack Obama no fa cap mena de concessió mercantilista. Doncs n’hi ha hagut prou amb una afinada intervenció de la deessa de la Fortuna perquè la sort jugués a favor de la casa Jorg Gray. En el 46è aniversari del president, els seus guardaespatlles li van regalar un rellotge de 300 euros. En dos anys les seves vendes s’han disparat exponencialment, posicionant la marca globalment. Val a dir que el sector noble del ram no ha vist amb bons ulls l’elecció del president (el porta sempre) i s’ha permès de posar en dubte el seu bon gust. Trevor Gnesin, el president de la marca afortunada ho veu, evidentment, d’una altra manera. Sense haver mogut un dit, avui per avui el model 6.500 de la casa acompleix amb escreix la màxima que diu que el temps és or, ni que sigui a través de la màquina que ens el dóna!