Ramon Llorens

Els darrers casos de pedofília destapats a Irlanda i als EUA han posat en evidència la política de secretisme i ocultació que la jerarquia catòlica ha usat durant molts anys, per no parlar de segles. Si diem que l’església catòlica no viu el seu millor moment, no estem exagerant. A Espanya la cúpula episcopal està en peu de guerra per la reforma de la llei de l’avortament. La croada, perquè es tracta d’una croada (i van…), iniciada contra aquest projecte, ha arribat a extrems surrealistes. Des de la Conferència episcopal s’han formulat acusacions d’heretgia, amenaçant amb l’excomunió els diputats catòlics que l’han votat, a més d’haver-los declarat en pecat mortal, a ells i per extensió a tots els ciutadans/es que hi donen suport. Aquestes furibundes reaccions obeeixen, com molt bé han explicat veus autoritzades, a la no acceptació de l’aconfessionalitat de l’estat. La connivència amb el poder durant la dictadura és un llast difícil de superar. Si hi afegim que l’estructura de l’església i el seu missatge no han evolucionat al ritme de la societat i que tenen una galopant crisi de vocacions, arribem a anacronismes com els anteriorment citats. No es tracta que els bisbes no entenguin que l’avortament no pugui ser un delicte! (El País, 11/12/09), ni que l’imperi de la llei està per sobre de qualsevol creença religiosa. És que no veuen que caure en pecat mortal o ésser acusat d’heretgia i excomunicat, no espanten ni impressionen ja ningú. La por a l’infern ha caducat i les calderes de Pere Botero s’han apagat, per molt que Benet XVI insisteixi en el contrari.