Tauromàquies
Una vegada superades les consultes independentistes del cap de setmana passat, els focus de l’atenció i tensió informativa s’han centrat –amb el permís de la Cimera de Copenhaguen, Berlusconi i l’impost de successions– en la votació que s’ha dut a terme al Parlament de Catalunya sobre la tramitació d’una iniciativa legislativa popular (ILP) encaminada cap a l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Cal deixar ben clar el que es votava a l’hemicicle, perquè l’expectació aixecada podria enganyar més d’un. Divendres passat el Parlament només va admetre a tràmit una ILP, no va decidir res sobre el seu subjecte. Abans, però, defensors i detractors de l’assumpte ja s’ho havien dit tot i més, respecte del tema. Vagi per endavant que he vist una cursa de braus a la meva vida i que el tema m’interessa més aviat poc. Aclarit aquest extrem, d’entre la munió d’opinions i conceptes expressats per uns i altres, em sembla ajustat creure que les curses de braus estan ferides de mort (si se’m permet l’expressió) i en decadència irreversible. I no pels moviments en contra, sinó pel seu propi món. Malgrat que tots els esforços dels grups antitaurins per sensibilitzar la ciutadania i tirar endavant una ILP siguin lloables, més valdria dedicar-los a lidiar causes realment importants i necessàries. Causes que ens són properes i que potser per això no es perceben en tota la seva dimensió (pobresa, educació, violència de gènere, exclusió, etcètera). Perquè les curses de braus no els valen. Amb allò de: “Entre todos la mataron y ella sola se murió”; pel cas n’hi ha de sobres.
