Ens diuen, i no paren, que la crisi ha tocat fons, que a poc a poc la situació s’anirà normalitzant. Ens diuen, i hi insisteixen, que hem de tenir confiança perquè la recuperació, encara que lenta, molt lentament s’anirà materialitzant aquest any. Els indicadors econòmics, tan neutrals ells, sembla que així ho indiquen! I així ho interpreten amb la boca més o menys grossa les patums econòmiques i financeres, ja estiguin reunides a Davos, l’oracle entre els oracles, o des dels seus despatxos elevats per sobre del bé i del mal, en el seu inabastable univers financer. Però mentrestant, el president Obama, ràpid de reflexos, canvia de bandera, en aparcar la reforma per ampliar la cobertura sanitària dels nord-americans i recuperar bossa electoral amb la lluita contra l’atur. En què quedem? I mentrestant, a Espanya l’atur passa dels quatre milions llargs de parats i trinxa rècords i previsions…, llamps i trons! Però mentrestant es comença a culpabilitzar la immigració de tots els mals que colpeixen la nostra civilitzada societat occidental. Sense embuts, ells tenen la culpa de tot. I mentrestant la banca internacional aprofita Davos per pressionar la vella Europa perquè no la reguli com als Estats Units, per continuar governant l’economia com un vedat privat, com fins ara. Però mentrestant el PP espanyol es treu de la màniga un debat sobre la pena de mort que només agita el baix ventre. I mentrestant aquí el sentit d’Estat continua brillant per l’absència. L’oposició només té un objectiu malgrat la situació, donar llenya al Govern. Qualsevol argumentació val, per incongruent que sigui. I al país que el bombin.
La proposta d’uns Jocs Olímpics d’Hivern llançada per l’alcalde Hereu fa pocs dies ha descol·locat més o menys tothom a la ciutat de Barcelona, arreu de Catalunya i per extensió a la resta de l’Estat. Amb aquesta reacció, el primer objectiu de l’anunci ha estat plenament assolit. L’alcalde està en boca de tothom, ha guanyat visibilitat i s’ha posicionat en un espai de futur, obviant el delicat moment actual, l’ara i aquí preelectoral. El problema és que una idea, per bona que sigui o pugui semblar, s’ha de treballar i madurar perquè una vegada llançada tingui un camí per seguir, amb unes pautes de treball clares i definides. I malauradament aquest no sembla el cas de Barcelona-Pirineus 2022. La impressió que dóna és que, com Splendini (el mag de segona interpretat per Woddy Allen a Scoop, al qual li costa tenir la boca tancada), no s’ho ha pensat que ja l’ha deixada anar. Les reaccions de tot color no han tardat. Des dels agreujats aragonesos, que potser són els que menys poden parlar, doncs la proposta de Jaca ha estat rebutjada en dues ocasions en la tria preolímpica, fins a les paraules de Carod-Rovira afegint el nom d’Andorra a la candidatura, en una joint-venture encara amb menys possibilitats que Barcelona en solitari (al CIO no agraden les propostes multinacionals). Curiosament ha estat un altre polític, el conseller d’Innovació, Universitats i Empresa Josep Huguet, qui ha verbalitzat el tema ajustadament amb una contundent afirmació: “És una fantasmada de l’Hereu que està destinada al fracàs.” L’alcalde se l’ha jugat a una tirada… olímpica. S’accepten apostes!
Sobren imatges i falten paraules per intentar explicar en què s’ha convertit Haití des del terratrèmol que va arrasar el país, el passat dia 12. Hi ha llocs i gent oblidats de la resta del món i Haití n’és un. La seva història és excessiva, com es deia en un reportatge (El País, 14/91/10). Un cúmul de despropòsits i quin més barroer. L’excolònia francesa (amb qualsevol altra potència ocupant les coses haguessin estat si fa no fa el mateix) ha patit dictadures sagnants i governs corruptes fins a l’extrem que la misèria –de tota mena– ha esdevingut un dels seus trets identitaris. El passat no es pot canviar i el present és mort i devastació. Amb esperit positiu voldria creure que potser, només potser, el futur els pugui aportar una mica d’esperança. La resposta de la comunitat internacional ha estat aclaparadora. Ara només falta que s’aconsegueixi coordinar esforços i canalitzar tota aquesta solidaritat –enviada en forma de donatius, material, equips de rescat, equips sanitaris, mesures econòmiques…– Si fos així, igual encara els queda alguna esperança, més enllà de les bones intencions. Malauradament hi ha massa exemples i prou recents de com una situació catastròfica pot caure en l’oblit, sense solució de continuïtat (tsunami de l’Índic el 2004, etc.). Post Scriptum: Tampoc tinc paraules per definir les declaracions del nou bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, que tot i lamentant la catàstrofe d’Haití, va afegir que “hauríem de plorar per nosaltres i per la nostra pobra situació espiritual. Potser és un mal més gran el que nosaltres patim que el que aquests innocents estan sofrint”.
Des del primer dia de l’any TVE ha suprimit els anuncis a la programació dels seus dos canals (TV1 i TV2). Paradoxalment la mesura ha comportat el lideratge indiscutible de la 1. El fenomen té una explicació amb poca base científica –fora de les xifres d’audiència– però força creïble: la gent està farta dels anuncis. Ara els canals privats, que han perseguit llargament la desaparició de la publicitat a TVE es repartiran soles aquest pastís. La publicitat retirada suposava 8.000 hores d’anuncis, o el que és el mateix 480.000 minuts a l’any de bombardeig indiscriminat de propaganda. Una barbaritat i un abús cap a l’espectador que en les cadenes comercials es multiplica exponencialment, fins al punt que sembla que la programació sigui el farcit que s’emet per omplir els espais buits entre anuncis. Es tallen pel·lícules, sèries, noticiaris i el que convingui, sense cap mena de respecte pel producte ni pel receptor, i en qualsevol moment –fet més greu en les telesèries que, fetes i pensades per aquest mitjà, ja porten en el seu ADN els talls per a les pauses publicitàries. Amb tot, l’experiència de TVE acaba de començar i cal ser prudent. Potser només es tracti de l’efecte de la novetat. No ens enganyem, si els continguts no acompanyen, encara que siguin sense anuncis, els espectadors emigraran. La BBC britànica, el model per seguir per totes les cadenes públiques és líder indiscutible i referència per la seva qualitat. No n’hi ha prou d’eliminar els anuncis, les diferències entre ambdues van més enllà de la distància física que separa Espanya del Regne Unit.