Publicitat
Des del primer dia de l’any TVE ha suprimit els anuncis a la programació dels seus dos canals (TV1 i TV2). Paradoxalment la mesura ha comportat el lideratge indiscutible de la 1. El fenomen té una explicació amb poca base científica –fora de les xifres d’audiència– però força creïble: la gent està farta dels anuncis. Ara els canals privats, que han perseguit llargament la desaparició de la publicitat a TVE es repartiran soles aquest pastís. La publicitat retirada suposava 8.000 hores d’anuncis, o el que és el mateix 480.000 minuts a l’any de bombardeig indiscriminat de propaganda. Una barbaritat i un abús cap a l’espectador que en les cadenes comercials es multiplica exponencialment, fins al punt que sembla que la programació sigui el farcit que s’emet per omplir els espais buits entre anuncis. Es tallen pel·lícules, sèries, noticiaris i el que convingui, sense cap mena de respecte pel producte ni pel receptor, i en qualsevol moment –fet més greu en les telesèries que, fetes i pensades per aquest mitjà, ja porten en el seu ADN els talls per a les pauses publicitàries. Amb tot, l’experiència de TVE acaba de començar i cal ser prudent. Potser només es tracti de l’efecte de la novetat. No ens enganyem, si els continguts no acompanyen, encara que siguin sense anuncis, els espectadors emigraran. La BBC britànica, el model per seguir per totes les cadenes públiques és líder indiscutible i referència per la seva qualitat. No n’hi ha prou d’eliminar els anuncis, les diferències entre ambdues van més enllà de la distància física que separa Espanya del Regne Unit.
