Ramon Llorens

Sobren imatges i falten paraules per intentar explicar en què s’ha convertit Haití des del terratrèmol que va arrasar el país, el passat dia 12. Hi ha llocs i gent oblidats de la resta del món i Haití n’és un. La seva història és excessiva, com es deia en un reportatge (El País, 14/91/10). Un cúmul de despropòsits i quin més barroer. L’excolònia francesa (amb qualsevol altra potència ocupant les coses haguessin estat si fa no fa el mateix) ha patit dictadures sagnants i governs corruptes fins a l’extrem que la misèria –de tota mena– ha esdevingut un dels seus trets identitaris. El passat no es pot canviar i el present és mort i devastació. Amb esperit positiu voldria creure que potser, només potser, el futur els pugui aportar una mica d’esperança. La resposta de la comunitat internacional ha estat aclaparadora. Ara només falta que s’aconsegueixi coordinar esforços i canalitzar tota aquesta solidaritat –enviada en forma de donatius, material, equips de rescat, equips sanitaris, mesures econòmiques…– Si fos així, igual encara els queda alguna esperança, més enllà de les bones intencions. Malauradament hi ha massa exemples i prou recents de com una situació catastròfica pot caure en l’oblit, sense solució de continuïtat (tsunami de l’Índic el 2004, etc.). Post Scriptum: Tampoc tinc paraules per definir les declaracions del nou bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, que tot i lamentant la catàstrofe d’Haití, va afegir que “hauríem de plorar per nosaltres i per la nostra pobra situació espiritual. Potser és un mal més gran el que nosaltres patim que el que aquests innocents estan sofrint”.