Oracions inútils
Quina paradoxa! La setmana que el president Zapatero ha acceptat resar en públic, convidat per l’oncle Obama, la seva imatge, la del seu govern, la de la majoria de la classe política i, per extensió, la política econòmica espanyola que suposadament ha d’ajudar a treure el país de la crisi; han caigut sota mínims. El pitjor és que, com molt be explica Murphy, una situació per molt dolenta que pugui semblar, sempre és susceptible d’empitjorar. Només cal fer un cop d’ull als resultats fets públics de l’any 2009 d’algunes entitats bancàries espanyoles. La Caixa ha obtingut un 16,2% menys de beneficis que en l’exercici anterior. L’any passat només va guanyar 1.510 milions d’euros. Els sembla greu. Doncs això no és res, esperin a conèixer les dades del Santander. Aquestes sí que fan posar realment els pèls de punta. Després de dos inacabables anys de crisi financera, els seus beneficis van ser de 8.943 milions! Sí, ho han llegit bé: beneficis, no pèrdues i 8.934 milions, gairebé 9.000 milions d’euros). Un 0,7% més que el 2008. Quin desastre! Ha passat de ser el setè banc del món per beneficis, al tercer, només superat en aquest rànquing per dos de xinesos (és prou sabut que la Xina està en una altra dimensió). La crisi ha colpejat amb tota la seva cruesa ambdues institucions. D’exemples tan desgraciats com aquests malauradament n’hi ha arreu (!). La globalització, que ha donat tantes coses bones: …….. (ompli l’espai amb una de la seva collita), també ha tingut repercussions negatives. Pel que fa a l’anunciat canvi de model que la crisi hauria d’haver propiciat: no se sap / no contesta i el que és més greu, no se l’espera.
