Manel
La música sempre m’ha acompanyat, i curiosament ara amb les noves tecnologies –en forma d’Ipod, etcètera– més que mai; però també menys a l’última que mai. Servidor va tirant de fons d’arxiu, com vulgarment es diu! Els Manel han estat una descoberta tardana, però és que un ja no està per deixar-se atabalar pel grup/artista del moment. El seu ressò mediàtic (amb Pep Guardiola inclòs) creixia paral·lel a la meva resistència i/o mandra per escoltar-los. Doncs vet ací que, picat per la curiositat i la insistència de la meva filla –com ens hem de veure–, finalment m’hi vaig posar. Ha costat, però el pas ha pagat la pena de totes totes. Ara són la banda sonora, quasi exclusiva, dels trajectes urbans que faig diàriament. Les cançons que conformen Els Millors professors europeus, la carta de presentació musical d’en Guillem, en Martí, en Roger i l’Arnau, són una més que agradable alenada d’aire fresc. Pop en català amb una bona dosi d’ironia, la corresponent píndola de surrealisme, un so convenientment barrejat amb tocs folk i tot embolcallat amb un aire indie-i-tradicional que espero que no perdin pel camí. Els Manel no volen ni pretenen salvar el món, però les seves composicions són una bona teràpia contra l’estultícia imperant. La demostració que avui, ara i aquí, es poden expressar idees i sentiments més enllà de les xarxes socials, els SMS o el Messenger, més enllà de l’usar i llençar que ho impregna tot. Quanta raó tenia en Ramon Trecet, l’ànima del desaparegut i enyorat Dialogos 3 (Radio3), en proclamar que busquéssim la bellesa, “l’única protesta que mereix la pena en aquest asquerós món”.
