Zapata
La setmana ens ha deixat una nova mostra del tarannà polític i humà que gasten els germans Castro. Els cito als dos perquè malgrat que Fidel estigui “formalment jubilat” a ningú no se li pot escapar que el seu germà Raül no fa mig pas sense el seu beneplàcit. La mort gratuïtament innecessària d’Orlando Zapata, un dissident polític que s’havia passat mitja vida empresonat, ha deixat sense coartada ni arguments tots els simpatitzats que el règim cubà ha anat fent durant anys. És possible que en algun moment ens enlluernés la seva gosadia, com un David plantant cara als Estats Units, l’Imperi Goliat hegemònic, etc. Potser sí que en la seva gènesi tenia un sentit, com tantes altres lluites i revolucions que han nascut a l’ombra d’una situació insostenible (la dictadura de Batista). Però qualsevol simpatia o grau de comprensió envers el règim ha quedat aniquilat per aquesta despòtica mostra d’autoritat. És un pas que aboca el règim cap a la seva fi i que situarà definitivament els Castro a la galeria dels dictadors més cruels i venjatius. Caldrà veure a partir d’ara com reaccionen i es pronuncien –si és que ho fan– les personalitats de tots els àmbits, colors i orígens que es consideren amics personals de Fidel Castro (i viceversa). Des d’actors com Jack Nicholson o Robert Redford, a directors com Oliver Stone, o l’actual seleccionador de futbol argentí, Diego Armando Maradona, que el porta tatuat; i el més significat de tots, Gabriel Garcia Márquez. La ploma l’ha fet immortal, falta veure si la seva prolífica imaginació s’empesca algun argument per salvar una amistat perillosa que no esborraran ni cent, ni mil anys d’oblit.
