Si no fos pel que ens hi juguem tots en general (països, societat, ciutadans, etc.), els cicles electorals donen per sucar-hi pa i riure, i de quina manera! El descrèdit de la classe política, i per extensió de la política, que sembla que no té aturador, creix exponencialment quan s’apropen les conteses electorals, siguin del nivell que siguin. Resulta del tot curiós observar com l’efecte electoral, o potser caldria etiquetar-lo de virus, ataca arreu sense fer distinció de països, partits i/o polítics. En aquest moment, a escales ben diferents, tenim exemples que escenifiquen el problema més enllà de qualsevol anàlisi teòrica que en puguin fer els experts. A França, la dreta liderada per Sarkozy, amb els pèssims resultats de les eleccions regionals, ha vist les orelles al Partit Socialista i al Front Nacional. A l’altra banda dels Pirineus, des d’Andalusia fins a Catalunya, les tremolors dels socialistes i els seus aliats estan adquirint trets de terratrèmol. La gestió, la mala gestió per ser exactes, de la crisi general i les provocades per l’hivern, més properes encara a la ciutadania, s’han reflectit sense pietat en les enquestes preelectorals. La imatge del govern català ofereix poc marge de confiança, malgrat els esforços que el seu president pugui fer per demostrar el contrari. Entre els socis ja impera el campi qui pugui. Des de l’altre costat de la barrera, l’oposició intenta oferir imatge de serenor i responsabilitat davant la més que possible tornada al govern. Dissimular l’eufòria és una tasca més complicada del que pot semblar a primera vista i més encara quan el líder es diu Artur Mas.
La supèrbia ha deixat pas al buit. Fa deu dies mal comptats el madridisme va emmudir. Tota l’estructura galàctica muntada per culminar la dècima (copa d’Europa) al Bernabéu el dissabte 22 de maig es va esfondrar. Allò havia de ser l’apoteosi del model/manera Florentino Pérez d’entendre el futbol. La realitat, però, ha fet miques una altra vegada –i en van…– els seus somnis galàctics. A mena de consol, Florentino pot citar-se amb Roman (Abramovich), propietari del Chelsea, que, un grapat d’anys i milions d’euros malbaratats després, està en la mateixa situació. Acomiadats merengues i blues de la màxima competició europea, queda per veure si l’experiència reviscuda els serveix d’alguna cosa. És massa d’hora per extreure’n qualsevol conclusió. Però si hem de jutjar pels moviments que l’entorn mediàtic d’un i altre han fet, la resposta és evident: no escarmenten i estan treballant en más de lo mismo per la temporada vinent. Bolcar-hi milions i més milions. Salvant les diferències existents entre ambdues entitats, i amb la situació general del futbol europeu, amb un deute cada vegada més gran dels clubs –sobretot espanyols i anglesos– no sembla una idea massa assenyada. Però és que en aquest moment, almenys pel que fa al Madrid, la capacitat de pensar racionalment està absolutament anul·lada per una imatge: el Barça, l’etern rival, classificant-se per jugar la final de la Champions al Bernabéu. Don Florentino, la caverna i el seu braç armat, la Brunete mediàtica, estan disposats a qualsevol cosa per evitar i/o apaivagar al màxim tan terrible succés. Temps al temps.
La natura s’ha sumat darrerament a l’onada de desastres provocats (per l’home) que obren i omplen els espais informatius diàriament. Com si no n’hi hagués prou amb les guerres i crisis que organitzem per matar el temps que ens ha estat donat, tempestes perfectes –ciclogènesi explosiva del seu nom científic– i terratrèmols d’una extrema virulència han sacsejat les costes i terres d’una banda a l’altra del planeta. Des de la nostra perspectiva i posició ens pot xocar que una tempesta marítima pugui matar tanta gent en un país com França. Si molt m’apuren les víctimes que la mateixa tempesta va causar a l’illa de Madeira, abans d’arribar a la costa francesa, tot i ser similar en nombre, ens quedaven una mica lluny, un punt quasi perdut al mig de l’oceà. I per tant ambdós casos comparteixen els mateixos factors de risc. La falta de respecte pel medi natural i les seves normes, barrejada amb la cobdícia i la gosadia humanes. El resultat d’aquesta combinació és un urbanisme descontrolat i invasiu que està en la gènesi de bona part de la tragèdia humana que ha suposat el pas de Xynthia tant a l’illa portuguesa com a la Vendée. La penúltima tempesta perfecta que ens ha tocat viure m’ha recordat les impactants imatges dels aiguats del 1982. El riu Valira va travessar l’Hiper, reconvertit de supermercat en canal navegable, recuperant la seva antiga llera i res ni ningú el va poder aturar. És el que te la natura quan no se la respecta i a sobre ens permetem el luxe de perdre la memòria i oblidar. De tant en tant, va ella tota sola i ens recorda què i qui és, amb totes les seves conseqüències!
