Pre… campanya
Si no fos pel que ens hi juguem tots en general (països, societat, ciutadans, etc.), els cicles electorals donen per sucar-hi pa i riure, i de quina manera! El descrèdit de la classe política, i per extensió de la política, que sembla que no té aturador, creix exponencialment quan s’apropen les conteses electorals, siguin del nivell que siguin. Resulta del tot curiós observar com l’efecte electoral, o potser caldria etiquetar-lo de virus, ataca arreu sense fer distinció de països, partits i/o polítics. En aquest moment, a escales ben diferents, tenim exemples que escenifiquen el problema més enllà de qualsevol anàlisi teòrica que en puguin fer els experts. A França, la dreta liderada per Sarkozy, amb els pèssims resultats de les eleccions regionals, ha vist les orelles al Partit Socialista i al Front Nacional. A l’altra banda dels Pirineus, des d’Andalusia fins a Catalunya, les tremolors dels socialistes i els seus aliats estan adquirint trets de terratrèmol. La gestió, la mala gestió per ser exactes, de la crisi general i les provocades per l’hivern, més properes encara a la ciutadania, s’han reflectit sense pietat en les enquestes preelectorals. La imatge del govern català ofereix poc marge de confiança, malgrat els esforços que el seu president pugui fer per demostrar el contrari. Entre els socis ja impera el campi qui pugui. Des de l’altre costat de la barrera, l’oposició intenta oferir imatge de serenor i responsabilitat davant la més que possible tornada al govern. Dissimular l’eufòria és una tasca més complicada del que pot semblar a primera vista i més encara quan el líder es diu Artur Mas.
