Començar amb una petició potser no és gaire acadèmic, però aquesta paga la pena. Destinin cinc minuts del seu temps a llegir la transcripció d’una conversa entre dos dels principals encausats en el cas Pretòria, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, publicada dijous a El País (secció Catalunya, pàgina 4, 27/05/10). Set dies enrere parlava de percepcions. Ara ens topem de morros amb la realitat. La conversa va més enllà de la simple constatació del que pensem i/o podem creure que és l’exercici de la política –del grec πολιτική política i aquesta, de πόλις ciutat–; és “el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per realitzar una acció en grup” (http://ca.wikipedia.org). Lluny de la definició acadèmica, el diàleg mostra sense cap mena de trava els mètodes i mecanismes ocults que la regeixen. La contundència de la frase: “La política es fa a les clavegueres”, mil vegades escoltada/llegida abans, colpeja per enèsima vegada la ja força debilitada línia de flotació de la credibilitat política. La condició humana és imprevisible. Per això sabem que no tots actuen igual i creiem en l’honestedat i l’honorabilitat de la majoria dels que es dediquen a fer política. Però notícies com que la trama (del Pretòria) esperava que Mas fos president perquè els facilités els seus negocis, o que el president de la Generalitat Valenciana negui les evidencies del cas Gürtel en afirmar que “només es tracta d’un procés mediàtic”, després que el Tribunal Suprem l’hagi tornat a imputar, no em negaran que poden convertir la credibilitat en un acte… de fe!
Els tres presumptes etarres acusats de cometre l’atemptat del pàrquing de la T4 de l’aeroport de Barajas l’any 2006, en el qual van morir dues persones, han estat condemnats a 1.040 anys de presó cadascun. La sentència és de les que es poden titllar d’exemplaritzants. No es pot tenir cap mena de miraments amb individus d’aquesta mena. La societat i l’opinió pública en general acull aquestes resolucions de bon grat i fins i tot amb satisfacció. Malauradament la percepció general que es té del poder judicial no és bona o tan positiva com hauria de ser. Des d’aquest punt de vista, el terrorisme pot ser una excepció. Tota la contundència; tot el pes de llei que s’aplica i es fa sentir en aquesta sentència, es perd o queda diluïda quan ses senyories dirimeixen casos en altres àmbits d’actuació. Casos que colpeixen l’opinió pública i dels quals els mitjans comunicatius, dia rere dia, en van plens, ja sigui remant a favor o contra corrent (de què i de qui, vostès mateixos); com poden ser els de corrupció politicoempresarial. És un exemple… n’hi ha d’altres. Aquests casos refermen la convicció que hi ha justícia i justícia. Sí, allò tant vell que la justícia no és la mateixa per a tothom. És cert que es tracta de delictes diferents, codificats de forma diferent i castigats amb penes diferents. Malgrat tot, un no pot deixar de pensar que 1040 anys (en aquest cas multiplicats per tres) són molts anys, i que, ben repartits, donen per a més delinqüents, siguin terroristes presumptes o no. El problema és que uns són percebuts com a tals i els altres fins i tot es poden tornar a presentar en unes eleccions.
Em consta que Jordi Hereu és un home honrat que es lliura a la seva feina en cos i ànima. Malgrat aquesta actitud proactiva, Hereu està lluny de ser un polític carismàtic. No l’ajuden massa ni el posat ni el to de veu. Des que va començar no li han facilitat la tasca ni des de l’oposició, ni des del mateix consistori municipal. Així les coses no es fa estrany que l’alcalde protagonitzi actuacions tan surrealistes com la que hi va haver en la votació de la consulta pel canvi de fisonomia de l’avinguda Diagonal. Una feliç idea del seu equip consistorial que ha estat contestada per inoportuna, parcial i dirigida –raó no ha faltat al seus detractors–, amb una campanya publicitària vergonyosa i un sistema de vot amb llacunes tècniques i fins i tot legals. En aquest escenari i amb les càmeres com a testimonis del fet, a l’alcalde no li costava res reconèixer que el terminal/sistema no funcionava, que no havia votat i que ja hi tornaria en un altre moment. La cosa hagués quedat en anècdota. Una de tantes. Però no, l’espavilat que l’assessorava, en un atac d’enginy per arreglar el nyap informàtic, va organitzar un sainet que pot acabar en vodevil. El sistema de votació ha esdevingut protagonista del projecte per les errades. Unes errades que els mitjans no es cansen de publicitar, l’estrella invitada de les quals és la suplantació d’identitats de personatges famosos. Senyor Hereu, això és un nyap sense solució. Per a futures ocasions canviï d’assessors, o millor, pensi-s’ho dues vegades abans d’impulsar noves genialitats. Amb les Olimpíades d’hivern, la quota d’excentricitats havia quedat més que coberta.
Tant hi fa que hi hagi negocis i empreses que donin signes de funcionament en positiu, o que, malgrat la que està caient, tinguin beneficis i vagin directament bé. L’economia real fa molt de temps que ha estat substituïda per la virtual. El negoci financer, l’especulació, les inversions en fons de capital risc, és el que domina el món econòmic, amb el beneplàcit –quan no la complicitat– de governs i governants. Aquesta setmana s’ha pogut veure com actuen ambdues economies i quins efectes produeixen. Per una banda, sembla que una errada humana involuntària en l’execució d’una transacció a la borsa de Nova York ha estat el detonant del caos. Una ordre (de venda?) que havia de ser de 1.600 milions de dòlars s’hauria executat per valor de 16.000 milions –la xifra espanta i molt– produint una caiguda instantània i en picat de Wall Street, i provocant el pànic generalitzat als mercats. A l’altre costat s’ha sabut que la producció industrial a Catalunya ha augmentat –per les exportacions i els plans d’ajut oficials– deixant enrere la recessió. Les dimensions d’ambdós casos no són directament comparables. És veritat. I tampoc sóc expert en la matèria. El preocupant del tema és que elements econòmics tangibles que donen senyals positius, que haurien de produir una reacció d’optimisme, per petita que sigui; queden com una futilesa davant el terratrèmol provocat per una xifra mal escrita amb un teclat d’ordinador. Ben mirat tot plegat no és tan estrany. Estem farts de sentir que la borsa és un joc. Doncs a jugar que si ens tornem a equivocar, ja sortirà algú que ho arregli!
