Dimensions
Aquesta setmana els habitants del planeta futbol i en particular l’afició de l’FC Barcelona, hem viscut un enfrontament absolutament sobredimensionat. El partit de tornada de semifinals de la UEFA Champions League contra l’Inter de Milà va ultrapassar amb escreix tots els límits que la prudència i la sensatesa, esportiva i general, aconsellen. El que havia de ser un partit important es va convertir, per obra i gràcia de tots els actors implicats: entitat, jugadors, afició, mitjans de comunicació i entorn, entre d’altres, en la mare de tots els partits. Una final abans de la final, però no una qualsevol. Talment la de la Copa del Món! El resultat ja el saben. El Barça no jugarà pel títol. Decepció? Ràbia? Impotència? Desencís? De tot una mica, però per sobre de tot falta de sentit comú. Entre tots vàrem perdre el món de vista. La dimensió del futbol de vegades juga aquestes males passades. Porta a creure que tot comença i tot s’acaba en ella. I quan sona el xiulet del final del partit, trencant l’encanteri, per a molts el món s’ensorra sota els seus peus. Que només era un partit de futbol. Que tant se val on s’havia de jugar la final, i encara més qui és l’entrenador de l’equip contrari. La Champions es disputa cada temporada i si no és a Madrid, serà a Londres. Ni Guardiola, paradigma de la sensatesa i el saber estar, ha pogut evitar aquest magma que, a mena de tormenta perfecta, s’ha endut el raciocini del personal. Demà (ahir per a vostès) es juguen la lliga; esperem que el rebufo hagi passat i tots, ells i nosaltres, ho gaudim en la dimensió adequada: la del futbol. Un esport. Ni més ni menys!
