De moment Sud-àfrica no està responent a les expectatives que un mundial de futbol aixeca. També és cert que la fase de grups, la que s’ha tancat aquesta setmana, d’alguna manera permet l’especulació de tècnics i jugadors per a la fase següent (vuitens). Amb tot, més que els partits i els aparellaments de vuitens en si, el que ha generat més literatura ha estat l’eliminació de dues de les anomenades grans potències del futbol. Franca i Anglaterra han dit adéu al Mundial. Si hi hagués un trofeu per a quina ho ha aconseguit de forma més vergonyant, és indubtable que França s’enduria el títol de carrer. Al mal joc demostrat abans i durant el campionat, hi ha afegit un mal rotllo convivencial de tal magnitud que ha convertit la selecció en un serial. Els abans bicampions mundials són ara els protagonistes d’una debacle catastròfica que els ha convertit en una qüestió d’Estat. Per a Itàlia, la quatre vegades campiona del món, tampoc no hi ha hagut pietat. Sense arribar als extrems dels seus veïns, la trajectòria de l’scuadra és una vergonya (nacional, of course). Són l’exemple palpable que les glòries passades són només història que no garanteix, en cap cas, el present i molt menys el futur. Falta veure en què queda la participació d’alemanys, anglesos (que s’enfronten entre ells a vuitens), brasilers i argentins, molt crescuts aquests últims pels resultats obtinguts. Menció a part es mereix Espanya. La Roja, instal·lada en una muntanya russa mediàtica sota la direcció de Mister Potato, és capaç d’aconseguir tot allò que es proposi. I el que no, encara amb més facilitat.
A l’Afganistan s’han trobat importants jaciments minerals. Un gran tresor natural, del qual, a més d’or, coure, ferro i cobalt, en destaca el liti. Un element escàs i indispensable per a la fabricació de bateries per a telefonia mòbil i en altres components i aplicacions tecnològiques i que, sense voler-ho, converteix el país en un espai estratègic per a l’economia mundial. A primera vista és una molt bona nova. L’Afganistan és un dels estats més pobres del món. El destí sembla que hagi volgut recompensar tanta misèria, amb el mannà de la riquesa natural. Un mannà que hauria de permetre als afganesos sortir de la pobresa endèmica i albirar un futur, ara inexistent, més enllà de la guerra i l’opi (95% de la producció mundial). Com tota història que es preuï, aquesta té un munt de peròs… una guerra (l’última) que fa nou anys que dura, els talibans, una estructura estatal inexistent, la corrupció endèmica, lluites tribals entre senyors de la guerra feudals, etc. Tot amanit per un grapat de voltors –inversors, volia dir inversors–, que l’any 2002 a la Conferència de donants de Tòquio van recollir 4.500 milions de dòlars que, administrats pel Banc Mundial, han d’ajudar la reconstrucció del país. Si les expectatives que valoren el que hi ha al subsòl afganès en 830.000 milions d’euros (1 bilió de dòlars) com a mínim, s’acompleixen –si és que no es dupliquen o tripliquen–, veurem com, per impossible que sembli, la guerra si no s’acaba almenys deixarà de ser un problema (seguretat, etc.) per explotar els jaciments. La pobresa i la misèria dels afganesos no serà cap impediment i continuarà forta com fins ara.
Llegit de presa i corrent podria semblar des del nom d’un grup musical fins al d’un il·lustre prohom. Malauradament, és el nom del gas tòxic que el 3 de desembre del 1984 es va escapar de la fàbrica de pesticides que Unión Carbide tenia a Bophal (Índia) i va causar 25.000 morts i una tragèdia que avui, 25 anys després, continua viva. Torna a ser notícia perquè coincidint amb el macabre aniversari la justícia índia ha dictat finalment sentència. Bé, si no fos un desastre de dimensions escandaloses, més que una sentència es podria dir que ha emès una burla que menysprea la dignitat humana, i es passa pel voraviu els principis de justícia i ètica que presumptament defensa. Una vegada més, la justícia es plega al poder. Un poder en majúscules, el de les grans corporacions: financeres, econòmiques, industrials, el qualificatiu és el de menys; que són les que de veritat tallen el bacallà. La fàbrica ha estat absorbida (mai més ben dit) per la ciutat, les seves restes conformen el centre de Bhopal, sense que la seva actual propietària Down Chemical, hagi fet res per eliminar cap dels contaminants que continuen afectant els residents i que, malgrat les operacions de maquillatge (ajuts, etc.) inicials, ni podien, ni poden, ni podran fugir mai de la misèria. Ah! ho oblidava, 23 anys de deliberacions més tard, la sentència ha condemnat set directius índis de l’època –dels responsables americans, ni se sabe– a dos anys de presó per “negligència criminal” i l’empresa a pagar 8.900 euros de multa! Facin números i tindran quin és el valor d’una vida en aquell país. I després encara hi ha qui diu que hem de ser optimistes!
La novetat del mercatto futbolístic d’enguany és que el fitxatge estrella de l’estiu no és cap jugador, és José Mourinho. Amb la Copa d’Europa que donava el triplet a l’Inter encara calenta –per no dir cremant–, l’entrenador, fidel al seu estil, ja estava tractant amb Florentino Pérez. De fet ni va tornar a Milà per celebrar la victòria amb l’equip i els afeccionats, que feia 45 anys que l’esperaven. El sobrenom The Special One se l’ha guanyat a pols. Dos anys i més de 300 milions sense guanyar res han fet que el president del Madrid s’hagi agafat a la seva darrera taula de salvació, en haver comprovat empíricament que fitxar noms pagant-ne el gust i les ganes no garanteix l’èxit. Només ha faltat que sigui l’etern rival, el Barça, qui hagi aclaparat títols i glòria sense precedents. Als ulls del Ser Superior ningú millor que l’entrenador que ens va barrar el pas cap a la final (de Champions) del Bernabeu; per aconseguir triomfs. El plantejament no és desgavellat. Si hi ha alguna cosa que Mourinho pugui donar a curt termini és títols. Els problemes poden sorgir de la resta de components que conformen l’actuació d’un equip/entitat i als quals Mourinho dóna relativa o nul·la importància (estil, etc.). Mou és un guanyador. L’idil·li amb el Reial Madrid i el seu entorn –sobretot el mediàtic– acaba de començar. Queda per veure què passarà el dia que no el trobin ni tan guapo, ni tan brillant com semblava en la distància (Londres o Milà), i comprovin que l’única cosa que manté inalterable és el seu ego. Un ego descomunal que està per sobre de qualsevol dels clubs que entreni, fins i tot el Reial Madrid. Força Barça!
