Mou o Miau
La novetat del mercatto futbolístic d’enguany és que el fitxatge estrella de l’estiu no és cap jugador, és José Mourinho. Amb la Copa d’Europa que donava el triplet a l’Inter encara calenta –per no dir cremant–, l’entrenador, fidel al seu estil, ja estava tractant amb Florentino Pérez. De fet ni va tornar a Milà per celebrar la victòria amb l’equip i els afeccionats, que feia 45 anys que l’esperaven. El sobrenom The Special One se l’ha guanyat a pols. Dos anys i més de 300 milions sense guanyar res han fet que el president del Madrid s’hagi agafat a la seva darrera taula de salvació, en haver comprovat empíricament que fitxar noms pagant-ne el gust i les ganes no garanteix l’èxit. Només ha faltat que sigui l’etern rival, el Barça, qui hagi aclaparat títols i glòria sense precedents. Als ulls del Ser Superior ningú millor que l’entrenador que ens va barrar el pas cap a la final (de Champions) del Bernabeu; per aconseguir triomfs. El plantejament no és desgavellat. Si hi ha alguna cosa que Mourinho pugui donar a curt termini és títols. Els problemes poden sorgir de la resta de components que conformen l’actuació d’un equip/entitat i als quals Mourinho dóna relativa o nul·la importància (estil, etc.). Mou és un guanyador. L’idil·li amb el Reial Madrid i el seu entorn –sobretot el mediàtic– acaba de començar. Queda per veure què passarà el dia que no el trobin ni tan guapo, ni tan brillant com semblava en la distància (Londres o Milà), i comprovin que l’única cosa que manté inalterable és el seu ego. Un ego descomunal que està per sobre de qualsevol dels clubs que entreni, fins i tot el Reial Madrid. Força Barça!
