Ramon Llorens

A l’Afganistan s’han trobat importants jaciments minerals. Un gran tresor natural, del qual, a més d’or, coure, ferro i cobalt, en destaca el liti. Un element escàs i indispensable per a la fabricació de bateries per a telefonia mòbil i en altres components i aplicacions tecnològiques i que, sense voler-ho, converteix el país en un espai estratègic per a l’economia mundial. A primera vista és una molt bona nova. L’Afganistan és un dels estats més pobres del món. El destí sembla que hagi volgut recompensar tanta misèria, amb el mannà de la riquesa natural. Un mannà que hauria de permetre als afganesos sortir de la pobresa endèmica i albirar un futur, ara inexistent, més enllà de la guerra i l’opi (95% de la producció mundial). Com tota història que es preuï, aquesta té un munt de peròs… una guerra (l’última) que fa nou anys que dura, els talibans, una estructura estatal inexistent, la corrupció endèmica, lluites tribals entre senyors de la guerra feudals, etc. Tot amanit per un grapat de voltors –inversors, volia dir inversors–, que l’any 2002 a la Conferència de donants de Tòquio van recollir 4.500 milions de dòlars que, administrats pel Banc Mundial, han d’ajudar la reconstrucció del país. Si les expectatives que valoren el que hi ha al subsòl afganès en 830.000 milions d’euros (1 bilió de dòlars) com a mínim, s’acompleixen –si és que no es dupliquen o tripliquen–, veurem com, per impossible que sembli, la guerra si no s’acaba almenys deixarà de ser un problema (seguretat, etc.) per explotar els jaciments. La pobresa i la misèria dels afganesos no serà cap impediment i continuarà forta com fins ara.