Ja no és el que era
De moment Sud-àfrica no està responent a les expectatives que un mundial de futbol aixeca. També és cert que la fase de grups, la que s’ha tancat aquesta setmana, d’alguna manera permet l’especulació de tècnics i jugadors per a la fase següent (vuitens). Amb tot, més que els partits i els aparellaments de vuitens en si, el que ha generat més literatura ha estat l’eliminació de dues de les anomenades grans potències del futbol. Franca i Anglaterra han dit adéu al Mundial. Si hi hagués un trofeu per a quina ho ha aconseguit de forma més vergonyant, és indubtable que França s’enduria el títol de carrer. Al mal joc demostrat abans i durant el campionat, hi ha afegit un mal rotllo convivencial de tal magnitud que ha convertit la selecció en un serial. Els abans bicampions mundials són ara els protagonistes d’una debacle catastròfica que els ha convertit en una qüestió d’Estat. Per a Itàlia, la quatre vegades campiona del món, tampoc no hi ha hagut pietat. Sense arribar als extrems dels seus veïns, la trajectòria de l’scuadra és una vergonya (nacional, of course). Són l’exemple palpable que les glòries passades són només història que no garanteix, en cap cas, el present i molt menys el futur. Falta veure en què queda la participació d’alemanys, anglesos (que s’enfronten entre ells a vuitens), brasilers i argentins, molt crescuts aquests últims pels resultats obtinguts. Menció a part es mereix Espanya. La Roja, instal·lada en una muntanya russa mediàtica sota la direcció de Mister Potato, és capaç d’aconseguir tot allò que es proposi. I el que no, encara amb més facilitat.
