La setmana passada vaig veure Noche y día, la cinta que protagonitzen Tom Cruise i Cameron Diaz. Feia calor i al cinema s’estava fresquet. Només per això ja pagava la pena l’estona que hi vàrem passar. Certament s’ha de fer un mínim esforç per entrar en el joc proposat a la pantalla. Sent indulgents es pot dir que és una paròdia d’acció –amb intent de comèdia romàntica inclòs– en la qual Tom Cruise es burla d’ell mateix sense cap mena de vergonya. El seu Ethan Hunt (Missió Impossible) és un aprenent al costat d’aquest Roy Miller; un agent secret abnegat i sacrificat fins a l’infinit, a més de bon fill, que ho fa tot i més a la perfecció i, ben entès, immortal (l’única manera de sobreviure en el nou univers dels espies cinematogràfics). Ella tampoc no hi fa gaire per millorar la funció, per més que un se la miri amb bons ulls (que ho fa). La guinda a aquest despropòsit estiuenc són –i amb això no es trenca cap secret, ni perd interès la història– els braus. Cruise sembla que té una fixació especial a tergiversar festes tradicionals i geografia espanyola. Si a la infumable Missió Impossible II, Sevilla era l’escenari d’una processó de Setmana Santa amb falleres, costaleros abillats de mozos pamplonesos i passos cremats talment com falles, en aquesta ocasió els carrers de Sevilla (i Cadis) són l’escenari d’un encierro dels Sanfermines, amb persecució de cotxes i moto inclosa! Val a preguntar-se si la presència de l’actor català Jordi Mollà, amb debilitat pels papers de narcotraficant psicòpata, devia evitar mals majors, o no? Visca la In-Cultura hollywoodiana a qualsevol preu!
El Mundial ja és història i el futbol, després de l’explosió de diumenge i dilluns passat a Espanya, Andorra i rodalies, ha anat recuperant una dimensió més real perquè malgrat tot, el seu és un impacte relatiu i més fugaç del que molts creuen. Acabades les celebracions i guardades les banderes, la Roja s’ha disgregat fins a nova ordre i els clubs tornen a ocupar el centre de l’atenció futbolística. Els possibles i/o probables fitxatges són, com cada estiu, el serial que alimenta les fílies i fòbies dels aficionats. Enguany, però, hi ha un altre element que els pot robar el protagonisme: la crisi econòmica. Un fantasma molt més real que el que s’ha volgut vendre fins ara des de les parts implicades (federacions, clubs, organismes internacionals, entre d’altres) i pel qual ja no val aplicar la tàctica de l’estruç. La consultora AT Kearney (52 oficines a 35 països, poca broma) ha fet un estudi de la Bundesliga alemanya, la lliga 1 francesa, la Premier anglesa, la sèrie A italiana i la lliga espanyola, que hauria de fer saltar totes les alarmes. Analitzades en termes de sector o empresa, les lligues anglesa, espanyola i italiana estarien en fallida en menys de dos anys. Dit d’una altra manera, el negoci del futbol és qualsevol cosa menys racional, i si no que els ho preguntin als aficionats del Betis, l’actualitat més immediata del qual passa pels tribunals. En aquesta conjuntura encara hi ha qui s’escandalitza i s’emprenya per la cautela amb què la nova junta del Barcelona ha empès el seu mandat. Un préstec sindicat, més baixes que altes i cap estrella (Cesc a banda) amb la qual esmorzar il·lusions fictícies cada matí.
Per als milers de milions de persones a les quals el futbol no els treu el son, el Mundial ha estat un suplici, que afortunadament avui s’acaba. Tal com sona i per curiós que pugui semblar-nos a vostè i a mi (cas que estigui entre els damnificats, no continuï llegint) que hem seguit el torneig de Sud-àfrica amb interès i alguns partits fins i tot amb devoció quasi mariana, hi ha molta més gent a la qual el futbol no els interessa/motiva el més mínim, que no al contrari. Certament el desplegament mediàtic del torneig ha envaït tots els àmbits fins a fer-nos creure que no existia vida més enllà del Jabulani. No obstant la major part de la població del món ha continuat fent la seva vida aliena als capricis de la pilota i dels vint-i-dos jugadors que l’han bellugat durant un mes, en nom dels seus països. Per molt estrany que sembli, les prediccions de Paul, el pop endevinador (existeix, no és broma), el futur de Maradona com a seleccionador d’Argentina, l’escàndol dels Bleus o el nom del campió del món, no provoquen cap mena d’ansietat i/o patiment entre aquests milions de persones que passen olímpicament del tema. Futbolísticament parlant, el campionat no ha sigut cap meravella. I el joc que finalment ha desplegat la Roja i que ara enlluerna a la península i més enllà… els aficionats del Barça –pesi a qui pesi– ja hi estem avesats. Així que aquesta nit, quan l’àrbitre xiuli el final del partit entre Holanda i Espanya i uns visquin l’alegria de la victòria i els altres la decepció de la derrota, encara que durant una estona pugui semblar el contrari –sobretot per a l’equip/país gua-nyador– el món no s’aturarà.
Li ha arribat l’hora de l’adéu i ho ha fet amb més sobrietat i continència de la que es podia esperar del personatge. Almenys és el que ha semblat de portes enfora als simples mortals, socis i seguidors de l’FC Barcelona; que la processó sempre va per dins. Una vegada conegut el resultat de les eleccions, amb l’aclaparadora victòria de Sandro Rosell, els quinze dies de cohabitació entre el president sortint i l’entrant s’albiraven moguts després d’una campanya en què la neutralitat del primer va brillar per la seva absència. Formalment no ha estat així i Laporta ja és història a can Barça. De tota manera ell sol n’ha tingut més que de sobres per omplir d’ombres l’etapa més gloriosa del club. Els èxits esportius, amb el futbol com a nau insígnia, però també el de les diverses seccions, queden com a fites difícilment igualables (triplets en futbol i bàsquet, etcètera) per no dir impossibles. I queden lligades per sempre al seu nom, com a 38è president de l’entitat. Laporta tenia una oportunitat única per passar a ocupar un dels primers llocs, si no el més rellevant, en la història del club, però ell mateix s’ha ocupat i actuat per no arribar-hi. Com s’ha dit i escrit el laportisme, almenys l’esportiu, s’acaba amb Laporta. Ara caldrà veure el part i seguir amb atenció les primeres petjades del seu anunciat nou partit polític, Democràcia Catalana. Haurà de filar molt més prim que en l’àmbit del futbol, si aspira a una llarga i fructífera carrera. Hi ha actuacions, comentaris i comportaments que l’exercici de la política no accepta, per molt hipòcrita i fals que aquest pugui arribar a ser. “Al loro!”
