El nou Laporta
Li ha arribat l’hora de l’adéu i ho ha fet amb més sobrietat i continència de la que es podia esperar del personatge. Almenys és el que ha semblat de portes enfora als simples mortals, socis i seguidors de l’FC Barcelona; que la processó sempre va per dins. Una vegada conegut el resultat de les eleccions, amb l’aclaparadora victòria de Sandro Rosell, els quinze dies de cohabitació entre el president sortint i l’entrant s’albiraven moguts després d’una campanya en què la neutralitat del primer va brillar per la seva absència. Formalment no ha estat així i Laporta ja és història a can Barça. De tota manera ell sol n’ha tingut més que de sobres per omplir d’ombres l’etapa més gloriosa del club. Els èxits esportius, amb el futbol com a nau insígnia, però també el de les diverses seccions, queden com a fites difícilment igualables (triplets en futbol i bàsquet, etcètera) per no dir impossibles. I queden lligades per sempre al seu nom, com a 38è president de l’entitat. Laporta tenia una oportunitat única per passar a ocupar un dels primers llocs, si no el més rellevant, en la història del club, però ell mateix s’ha ocupat i actuat per no arribar-hi. Com s’ha dit i escrit el laportisme, almenys l’esportiu, s’acaba amb Laporta. Ara caldrà veure el part i seguir amb atenció les primeres petjades del seu anunciat nou partit polític, Democràcia Catalana. Haurà de filar molt més prim que en l’àmbit del futbol, si aspira a una llarga i fructífera carrera. Hi ha actuacions, comentaris i comportaments que l’exercici de la política no accepta, per molt hipòcrita i fals que aquest pugui arribar a ser. “Al loro!”
