Punt final
Per als milers de milions de persones a les quals el futbol no els treu el son, el Mundial ha estat un suplici, que afortunadament avui s’acaba. Tal com sona i per curiós que pugui semblar-nos a vostè i a mi (cas que estigui entre els damnificats, no continuï llegint) que hem seguit el torneig de Sud-àfrica amb interès i alguns partits fins i tot amb devoció quasi mariana, hi ha molta més gent a la qual el futbol no els interessa/motiva el més mínim, que no al contrari. Certament el desplegament mediàtic del torneig ha envaït tots els àmbits fins a fer-nos creure que no existia vida més enllà del Jabulani. No obstant la major part de la població del món ha continuat fent la seva vida aliena als capricis de la pilota i dels vint-i-dos jugadors que l’han bellugat durant un mes, en nom dels seus països. Per molt estrany que sembli, les prediccions de Paul, el pop endevinador (existeix, no és broma), el futur de Maradona com a seleccionador d’Argentina, l’escàndol dels Bleus o el nom del campió del món, no provoquen cap mena d’ansietat i/o patiment entre aquests milions de persones que passen olímpicament del tema. Futbolísticament parlant, el campionat no ha sigut cap meravella. I el joc que finalment ha desplegat la Roja i que ara enlluerna a la península i més enllà… els aficionats del Barça –pesi a qui pesi– ja hi estem avesats. Així que aquesta nit, quan l’àrbitre xiuli el final del partit entre Holanda i Espanya i uns visquin l’alegria de la victòria i els altres la decepció de la derrota, encara que durant una estona pugui semblar el contrari –sobretot per a l’equip/país gua-nyador– el món no s’aturarà.
