Roque Pascual i Albert Vilalta, com al seu moment Alícia Gámez, han estat alliberats, i es posa així fi a 267 dies de segrest. Sens dubte una bona notícia enmig de les desgràcies i tragèdies que conformen l’actualitat quotidiana. Amb tot, el retorn d’aquests dos voluntaris de l’ONG Barcelona Acció Solidària ha reobert el debat sobre la política de pagament de rescats i, d’afegit, la utilitat i efectivitat de les caravanes humanitàries d’ajut. Pel que fa al primer aspecte, només hi caben dues posicions, i Espanya, a diferencia de la Gran Bretanya, és dels països que negocia i paga. Veus crítiques amb aquest posicionament afirmen que s’afavoreix la “normalització” del que no es dubta a anomenar “indústria del segrest”. D’una altra banda es qüestiona la utilitat de les accions humanitàries puntuals com les caravanes d’ajut. Són una gota al bell mig d’un immens desert? Serveixen realment per a alguna cosa més que per tranquil·litzar/netejar la consciència dels qui les duen a terme? Si es tracta de ser solidaris i ajudar els més necessitats, és ben cert que aquí –Andorra, Catalunya, Espanya…– hi ha feina per a tothom. Malauradament l’Àfrica no sortirà de la misèria endèmica a la qual la colonització l’ha abocat amb caravanes d’ajut. En aquell continent, com en cap altre, hem abocat el pitjor del primer món. Vista la situació de la majoria de països i governs –quin més corrupte, dictatorial o anàrquic–, queda meridianament clar que només ens interessen les seves riqueses naturals per continuar mantenint el nostre estatus de vida. Una fal·làcia, aquesta última, que acabarem pagant amb interessos, malgrat que ara ens pugui semblar inversemblant.
Tot i que els diaris pateixen la cura dietètica de cada estiu lluint una figura depriment, les notícies continuen produint-se, malgrat que des de certs àmbits pugui semblar el contrari. Aquesta tercera setmana d’agost no ha estat una excepció. Més enllà de l’aparició Melillense de Don José María Aznar y cierra España; en una nova demostració del que és perdre els papers, la dignitat i la vergonya (suposant que sàpiga què és), des del Salvador han elevat el llistó de l’horror fins a límits que escapen a la comprensió humana. Una de les nombroses bandes de delinqüència organitzada, les Maras que imposen la seva llei al país, és la responsable del segrest, tortura i decapitació d’una nena de sis anys! Ni llegida del dret, ni del revés, s’aconsegueix apaivagar una atrocitat d’aquesta mida, per molt que només estigui impresa amb caràcters negres sobre un full de paper de diari. La nena va ser segrestada sortint de l’escola amb la seva mare i va aparèixer unes hores més tard, decapitada i amb evidents signes de tortura. Tot aquest horror es va perpetrar per 50 dòlars; els que havien demanat a la mare feia uns dies, com una més de les seves extorsions (mitjà habitual de finançament). La vida humana és un valor en caiguda lliure. Guerres, terrorisme i catàstrofes naturals ens ho recorden dia rere dia. Malgrat aquesta certesa, la mort de Marleny Alejandra Galdámez colpeix més enllà de qualsevol argumentació, més enllà de qualsevol enteniment. La violència no té límits i només provoca més violència. Una violència cada vegada més desfermada i salvatge, sense visos de solució.
La pilota no roda i malgrat la crisi, que també fa trontollar el futbol (tema ja tocat no fa massa temps), l’etern rival es reforça encara que sigui sense arribar a la bogeria de l’any passat. A can Barça la política informativa de la nova junta és el que a Itàlia anomenen silenci stampa. Vaja, que ni una paraula, ni una filtració de quins fils es mouen, quins mercats es treballen, o amb quins jugadors s’està negociant. El resultat és que els mitjans especialitzats estan a dues veles i van donant pals de cec a veure si en toquen alguna –que de ben segur serà així perquè a hores d’ara ja han donat per fitxat tot el que es mou per dins i per fora del mercat– dedicant-se de passada a enterbolir la relació entre la directiva i l’entrenador amb anuncis i notícies a quina més falsa (fitxatges dels primers pendents de l’aprovació del segon, etc.). No deixa de ser curiós com malgrat la poca credibilitat de la majoria dels mitjans esportius, amb els escrits al capdavant (Madrid i Barcelona / Barcelona i Madrid, pel cas, tanto monta, monta tanto), la culerada més addicta es posa nerviosa i reclama indignada tal o tal fitxatge: ahir Özil, avui Mascherano i demà… la lluna en un cove. Ni els èxits de les darreres temporades, ni la figura de l’entrenador, ni la base, ni la implantació de l’estil Barça a la Roja campiona del món; res d’això té cap mena d’importància davant el mercat de fitxatges. Sembla que només compta que el Reial Mourinho ja n’ha fet cinc i que nosaltres (Villa i Adriano a banda) estem a veure-les venir. Sort que només queden quinze dies perquè s’acabi aquest maleït culebrot… fins a l’any vinent!
La loteria extraordinària de l’estiu aquest any ha caigut sencera a Marbella. La vista de la primera dama nord-americana ha fet saltar la banca dels estiuejants amb pedigrí. Ni família reial (amb tots els respectes republicans) ni actors i actrius, ni la fauna de famosos i no tan famosos televisius amb els seus escàndols a coll, no han tingut res a fer contra l’huracà Michelle, que ha fet saltar la banca tornant Marbella al Top-Ten de les destinacions fashion, ni que sigui només durant la setmana que la Sra. Obama i la seva filla petita s’estaran a la zona. Tot i que la comparació era fàcil i imaginable des que es va fer pública la vista, les autoritats (de tota mena i pelatge) han quedat posseïdes per l’esperit berlanguià de Mr. Marshall, entrant en una cursa disbauxada per veure qui la feia/preparava més grossa. La cirereta als regals, declaracions, i altres galindaines –quina de les quals més delicada– va ser la pancarta de benvinguda aixecada en honor seu a l’entrada de la població. Afortunadament, malgrat la forta calor i l’excitació ambiental regnant, quedava algú amb una mica de seny (i autoritat) per fer-la treure. Com sol passar en aquests casos qui ha donat tota una lliçó de saber estar són els il·lustres turistes. Els beneficis de la visita, tant de promoció de la destinació com pel seu impacte econòmic, han estat enormes. Encara que, pel que s’ha vist, s’ha demostrat una vegada més que allò d’Spain is different està viu i disposat a mostrar-se a la mínima ocasió malgrat els esforços d’uns pocs, perquè continua sent part essencial de l’ADN del país.. Michelle, ma belle… que dirien els Beatles.
