La visita
Va ser dijous, i va ser vist i no vist. Va ser dijous i la capital no es va col·lapsar. Va ser dijous i ningú no el va xiular. Va ser dijous i els absents no es van trobar a faltar. Va ser dijous i al Pas de la Casa no es va notar (ni a Ordino, ni a Sant Julià, ni a la Massana, ni a Encamp, ni a Canillo, ni a Escaldes, ni a…). Va ser dijous i les botigues van tancar per decret una estona. Va ser dijous i algunes botigues no van obrir en tot el matí. Va ser dijous, però el món no es va aturar. Va ser dijous i Carla Gilberta Bruni Tedeschi, senyora de Sarkozy, va brillar per la seva absència (quina gran oportunitat perduda per donar-se un vertader bany de masses). Va ser dijous, però podia haver estat qualsevol altre dia. La visita, dijous 29 de juliol de 2010 (per si hi ha algun despistat), de S. E. el copríncep francès, Nicolas Sarkozy, va ser breu, molt breu, però políticament intensa. S’ha destacat i agraït que el seu fos un discurs polític i no un exercici de pur folklorisme condescendent (d’un se-nyor als seus vassalls, posem per cas). En les dues locucions que S. E. el Copríncep va fer en les tres hores escadusseres que va trepitjar el Principat va deixar clar que amb la que està caient no s’hi val a badar i que el camí iniciat cap a la transparència financera, amb més o menys voluntat i amb més o menys iniciativa pròpia, no té volta enrere. Andorra sí, paradís fiscal no. I a qui li piqui que es rasqui! Va ser dijous i ho vaig veure en directe per ATV. Va ser dijous i ho vaig viure a distància; poca però suficient per no caure sota el seu embruixat magnetisme personal. Va ser dijous passat, però ja sembla que faci un any.
