Quinze dies
La pilota no roda i malgrat la crisi, que també fa trontollar el futbol (tema ja tocat no fa massa temps), l’etern rival es reforça encara que sigui sense arribar a la bogeria de l’any passat. A can Barça la política informativa de la nova junta és el que a Itàlia anomenen silenci stampa. Vaja, que ni una paraula, ni una filtració de quins fils es mouen, quins mercats es treballen, o amb quins jugadors s’està negociant. El resultat és que els mitjans especialitzats estan a dues veles i van donant pals de cec a veure si en toquen alguna –que de ben segur serà així perquè a hores d’ara ja han donat per fitxat tot el que es mou per dins i per fora del mercat– dedicant-se de passada a enterbolir la relació entre la directiva i l’entrenador amb anuncis i notícies a quina més falsa (fitxatges dels primers pendents de l’aprovació del segon, etc.). No deixa de ser curiós com malgrat la poca credibilitat de la majoria dels mitjans esportius, amb els escrits al capdavant (Madrid i Barcelona / Barcelona i Madrid, pel cas, tanto monta, monta tanto), la culerada més addicta es posa nerviosa i reclama indignada tal o tal fitxatge: ahir Özil, avui Mascherano i demà… la lluna en un cove. Ni els èxits de les darreres temporades, ni la figura de l’entrenador, ni la base, ni la implantació de l’estil Barça a la Roja campiona del món; res d’això té cap mena d’importància davant el mercat de fitxatges. Sembla que només compta que el Reial Mourinho ja n’ha fet cinc i que nosaltres (Villa i Adriano a banda) estem a veure-les venir. Sort que només queden quinze dies perquè s’acabi aquest maleït culebrot… fins a l’any vinent!
