Alliberats
Roque Pascual i Albert Vilalta, com al seu moment Alícia Gámez, han estat alliberats, i es posa així fi a 267 dies de segrest. Sens dubte una bona notícia enmig de les desgràcies i tragèdies que conformen l’actualitat quotidiana. Amb tot, el retorn d’aquests dos voluntaris de l’ONG Barcelona Acció Solidària ha reobert el debat sobre la política de pagament de rescats i, d’afegit, la utilitat i efectivitat de les caravanes humanitàries d’ajut. Pel que fa al primer aspecte, només hi caben dues posicions, i Espanya, a diferencia de la Gran Bretanya, és dels països que negocia i paga. Veus crítiques amb aquest posicionament afirmen que s’afavoreix la “normalització” del que no es dubta a anomenar “indústria del segrest”. D’una altra banda es qüestiona la utilitat de les accions humanitàries puntuals com les caravanes d’ajut. Són una gota al bell mig d’un immens desert? Serveixen realment per a alguna cosa més que per tranquil·litzar/netejar la consciència dels qui les duen a terme? Si es tracta de ser solidaris i ajudar els més necessitats, és ben cert que aquí –Andorra, Catalunya, Espanya…– hi ha feina per a tothom. Malauradament l’Àfrica no sortirà de la misèria endèmica a la qual la colonització l’ha abocat amb caravanes d’ajut. En aquell continent, com en cap altre, hem abocat el pitjor del primer món. Vista la situació de la majoria de països i governs –quin més corrupte, dictatorial o anàrquic–, queda meridianament clar que només ens interessen les seves riqueses naturals per continuar mantenint el nostre estatus de vida. Una fal·làcia, aquesta última, que acabarem pagant amb interessos, malgrat que ara ens pugui semblar inversemblant.
