Amb motiu de la publicació de L’Horizon, de Patrick Modiano, apareixia entrevistat divendres passat a les pàgines del suplement de cultura d’El Periódico de Catalunya (+Icult). El titular, “França viu un clima que recorda Vichy”, enllaçava amb la qüestió de la memòria, un dels seus cavalls de batalla. Era/és la resposta de l’autor de Les Boulevards de ceinture (gran premi de novel·la de l’Acadèmia Francesa, 1971) i de Rue des boutiques obscures (premi Goncourt, 1976) a la pregunta sobre l’actualitat política i social del seu país. I va fer de detonant perquè em fixés en l’article. Casualment (o modianescament) connecta al 100% amb La agonía de Francia (Libros del Asteroide, 2010); la recomanació d’un amic i que al meu torn em permeto també recomanar fervorosament al lector. Malgrat ser d’aparició recent, aquest assaig de poc menys de 180 pàgines el va escriure fa seixant anys el periodista espanyol Manuel Chaves Nogales i explica com a testimoni privilegiat la “desafecció francesa”, la vergonyosa capitulació de la República davant el règim nazi. La via iniciada per Sarkozy és un camí com a mínim perillós que, certament, recorda el període més negre de la història recent de França. El país que en paraules de Chaves Nogales “Era un mite de la democràcia, de la llibertat, dels drets de l’home” i que “tenia l’orgull de ser terra d’asil i es vanagloriava que tot home civilitzat tingués dues pàtries, la seva i França”; aquell país, seixanta anys més tard, ha decretat l’expulsió dels gitanos romanesos per lluitar contra…! Quanta ceguesa, quan la batalla pendent és contra els fantasmes del passat.
Les jornades electorals, ja siguin de precampanya o campanya, d’aquí o d’allí, es fan cada vegada més llargues i difícils de digerir. No és cap novetat, només una constatació: quina mandra que fa tot plegat. El que hauria de ser informació política divulgada per a éssers humans dotats d’intel·ligència (extrem que es pressuposa per a tothom), pels diversos canals d’informació que tenim a la nostra disposició, ha esdevingut un bombardeig publicitari d’eslògans a quin més original i ocurrent. Total només és una qüestió puntual de votants i vots. Un xarampió periòdic que se supera amb facilitat a poc que li dediquin una mínima atenció. Amb aquesta sobredosi, els efectes secundaris no triguen a manifestar-se. El Tea Party i els roms semblen jugar en la mateixa lliga (de què, és un altre tema). Mariano Rajoy es passeja per Melilla com si estigués a Torremolinos. La UE (Unió Europea) aplaudeix amb les orelles la prepotència amb la qual Sarkozy preprepara les eleccions previstes per al 2012, amb el seu pla d’expulsió de gitanos (roms…), que a més sembla ser un producte exportable (l’expulsió, pròpiament dita), de moment fins a Badalona, després ja veurem. I Zapatero té una reunió a Nova York amb Obama per parlar de les primàries sociates de Madrid, o era al Marroc per parlar amb Mohamed VI de l’enèsim pla de pau que ha de perpetuar la guerra entre palestins i israelians, encara que no s’ho creguin ni ells. Sort. Doncs això, quina mandra… sortosament una temporada més Polònia (TV3, dijous nit) sorgeix d’entre les ombres, per posar llum i seny al panorama polític!
Per si el novè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York no hagués estat enguany prou enterbolit per la polèmica de la construcció d’un centre islàmic a la Zona Zero pel que suposa de provocació, aquesta setmana els mitjans han donat veu i ales a Terry Jones. Es tracta d’un insignificant i desconegut (fins al moment) pastor evangèlic de Florida que va decidir pel seu compte i risc aprofitar una data tan assenyalada per organitzar una cremada d’exemplars de l’Alcorà. El motiu d’aquesta ximpleria no era cap altre que demostrar als musulmans que al país de la llibertat (de culte entre altres) hi ha qui està disposat a plantar-los cara “contra la seva voluntat de dominar el món i imposar les seves creences”. Si no s’hi haguessin vist implicades autoritats, des de la Casa Blanca fins al Vaticà passant pel Pentàgon, es podria pensar en una provocació del Terry Jones dels Monty Python. Dissortadament no era el cas, es tractava d’una amenaça real, sorgida del pensament d’un il·luminat xenòfob que sembla ignorar l’existència de centenars de milers de conciutadans seus musulmans. I que en el seu deliri de lluita santa va arribar a exigir l’aturada de les obres de l’esmentat centre de la Zona Zero, com a “condició sine qua non” per aturar la incineració anunciada (quina fixació tenen els addictes al pensament únic –de tota tendència– per la crema de llibres!). Una mostra més de la seva ignorància, aquesta compartida amb molta més gent, en desconèixer que ja existia al World Trade Center un centre d’oració musulmà a disposició dels seus treballadors, concretament al dissetè pis de la torre sud.
La pilota ja roda i el mercat ha quedat tancat. Tal com ha començat la lliga, sembla que toca parlar de futbol, de joc i de resultats. També podria ser un bon moment per agrair a la Real Federació Espanyola de Futbol el coherent, pràctic i sensat calendari que han enllestit: Supercopa, partit de costellada de la selecció a Mèxic, i només començar la lliga, una altra parada perquè la Roja torna a sortir de gira: partit oficial (a Vaduz) i amistós (a Buenos Aires). Doncs bé, res d’això (que també); el tema de moda és l’entrenador del Barça. El serial Ibraimovich sembla haver marcat un punt d’inflexió a partir del qual es pot posar en dubte la feina feta en dos anys (vuit títols majors, etcètera) i el criteri de Josep Guardiola i l’equip tècnic del club. És humà i com a tal s’equivoca, (als Chigrinsky i companyia em remeto), però el full de servei que presenta no té comparació amb el de cap altre entrenador amb l’edat i el temps que fa que exerceix. Mentre des dels mitjans (bàsicament però no únicament, de més enllà de l’Ebre) es dediquen a criticar les seves decisions o divulgar falsedats; els seus companys del gremi planeta futbol –només cal tirar d’hemeroteca– tenen ben clar que és un dels millors entrenadors del món i que l’estil de joc del Barça és el més atractiu que es pot veure actualment. Però el que és realment preocupant és que a l’entorn del club –socis, aficionats…– aquesta percepció negativa de la seva figura també te ressò. Com sol passar, no valorarem el Pep en la seva justa mesura fins que deixi el càrrec. Cal aprofitar-lo, perquè fins i tot quan calla, parla clar.
