Pep
La pilota ja roda i el mercat ha quedat tancat. Tal com ha començat la lliga, sembla que toca parlar de futbol, de joc i de resultats. També podria ser un bon moment per agrair a la Real Federació Espanyola de Futbol el coherent, pràctic i sensat calendari que han enllestit: Supercopa, partit de costellada de la selecció a Mèxic, i només començar la lliga, una altra parada perquè la Roja torna a sortir de gira: partit oficial (a Vaduz) i amistós (a Buenos Aires). Doncs bé, res d’això (que també); el tema de moda és l’entrenador del Barça. El serial Ibraimovich sembla haver marcat un punt d’inflexió a partir del qual es pot posar en dubte la feina feta en dos anys (vuit títols majors, etcètera) i el criteri de Josep Guardiola i l’equip tècnic del club. És humà i com a tal s’equivoca, (als Chigrinsky i companyia em remeto), però el full de servei que presenta no té comparació amb el de cap altre entrenador amb l’edat i el temps que fa que exerceix. Mentre des dels mitjans (bàsicament però no únicament, de més enllà de l’Ebre) es dediquen a criticar les seves decisions o divulgar falsedats; els seus companys del gremi planeta futbol –només cal tirar d’hemeroteca– tenen ben clar que és un dels millors entrenadors del món i que l’estil de joc del Barça és el més atractiu que es pot veure actualment. Però el que és realment preocupant és que a l’entorn del club –socis, aficionats…– aquesta percepció negativa de la seva figura també te ressò. Com sol passar, no valorarem el Pep en la seva justa mesura fins que deixi el càrrec. Cal aprofitar-lo, perquè fins i tot quan calla, parla clar.
