No sé què és pitjor, si el que ha escrit Fernando Sánchez Dragó a la pàgina 164 de la seva darrera obra: Dios los cría… y ellos hablan de sexo, drogas, España, corrupción… (Planeta, 2010), en què s’esplaia amb el director teatral Albert Boadella, o el morro que hi ha posat en negar-ho. O potser més greu encara ha estat la reacció d’alguns organismes i polítics sobre el tema –menció especial per a Doña Esperanza Aguirre–. El text de la polèmica, per si no han tingut ocasió, diu: “En Tokio, un día, me topé con unas lolitas, pero no eran unas lolitas cualesquiera, sino de esas que se visten como zorritas, con los labios pintados, carmín, rímel, tacones, minifalda [...] Tendrían unos trece años [...]. Subí con ellas y las muy putas se pusieron a turnarse. Mientras una se iba al váter, la otra se me trajinaba.” El llibre no és una novel·la, ni s’ha publicitat com a ficció; es presenta com un diàleg. Una vegada els mitjans se n’han fet ressò, hi ha volgut treure ferro amb unes declaracions al diari el Mundo: “¿Un artículo aclaratorio y exculpatorio? En mi vida me he visto en tal aprieto… ¿Cómo escribir sobre lo insignificante? ¿Cómo narrar lo que nunca sucedió? ¿Cómo pedir disculpas donde no existe la culpa?” Per ell, tot forma part d’una “anécdota exagerada, una historia literaturizada”. Es podria pensar que malgrat els seus 76 anys i una trajectòria a l’esquena, l’home encara no ha pillat la diferència entre realitat i ficció. Res d’això, perquè a la mateixa pàgina es vanagloria d’explicar-ho ara, perquè “el crimen ya ha prescrito”. Parafrasejant l’insigne Schuster: “No hase falta desir nada mas…”
La decisió de demanar responsabilitats a la junta de Joan Laporta per la gestió del club durant el seu mandat ha endegat una gran polèmica amb opinions i postures trobades. En una mateixa junta es donen dues cares oposades. D’una banda uns grans resultats esportius –els millors de la història– i per l’altra una mala i/o dubtosa gestió econòmica. No pot ser que dia sí i dia també critiquem la impunitat amb la qual personatges de tot pelatge actuen en els seus àmbits –ja sigui polític, empresarial, o qualsevol altre– amb una total falta de transparència, sense assumpció de responsabilitats i que, paradoxalment, en el moment en què en una entitat es decideix per votació que s’aclareixin els comptes es generi el pollastre que s’ha generat. No pot ser que l’expressió: “la fi justifica els mitjans” tingui rang de norma i que ens sembli bé! Malgrat tots els condicionants, reserves i entorns que es puguin fer o implicar –que n’hi ha un grapat– els èxits esportius no justifiquen de cap manera el malbaratament de diners. La responsabilitat de la junta, personalitzada i mai millor dit, en Joan Laporta, encabia totes les àrees del club. No s’hi val a treure pit per un triplet o un sextet, i fer-se un vestit a mida a l’hora de quadrar i justificar els comptes. Que la comptabilitat creativa sigui un art que es practica de Timboctu a Beijin, a banda de sabut, no és excusa. L’assumpció de responsabilitats ha de prevaler per sobre de qualsevol altra consideració. A la llarga els seus efectes seran molt més beneficiosos per al club que les cabòries que genera en aquests moments en part de la massa social barcelonista.
“L’epustuflant” –en llenguatge Rovirosa– èxit mediàtic del rescat dels trenta-tres miners soterrats en vida durant 69 dies a la mina San José, a Copiapó, al desert d’Atacama, ha servit, entre d’altres coses, per tapar les precàries condicions de treball i seguretat en què sobreviuen els miners xilens. La història de la mina –insegura, tancada, reoberta, etc.– resumeix la manera de funcionar de la principal indústria d’aquell país. Posa els pèls de punta saber que en el moment de l’esfondrament, el 4 d’agost passat, quan el grup de miners es va precipitar cap a la xemeneia de socors per poder sortir, es van trobar que no hi havia cap escala instal·lada per arribar-hi. Sortosament, el que havia de ser una tragèdia ha esdevingut motiu d’orgull nacional, i el president Piñera no ha dubtat a aprofitar sense cap mena d’escrúpol els 1.000 milions d’espectadors globals del rescat per refer la seva malmesa imatge. Ha estat una neteja exemplar en tots els àmbits. Enrere queda la gestió del terratrèmol del febrer passat, entre d’altres minúcies. I què me’n diuen dels 33 miners? Després de 69 dies sota terra, en condicions d’extrema humitat, temperatura, olors, etc., van sortir a la superfície empolainats, amb ulleres de sol (flaix CQC), el casc blau i net, la cara afaitada, la granota de treball quasi impol·luta i, per si no n’hi hagués prou, una samarreta commemorativa en què donaven gràcies a Deu. Els 33 han tingut el seu quart d’hora de fama. La propera etapa és l’oblit i en molts casos la tornada a la mina o a l’atur. El bicentenari de la independència de Xile no podia tenir una guinda millor.
El tema de la destitució de la directora del Cor Nacional dels Petits Cantors ha fet córrer molta tinta i ha propiciat tota mena de posicionaments. Els fets són recents, la polèmica continua oberta i la controvèrsia està assegurada per una bona temporada. Amb aquestes ratlles només vull expressar el suport a una persona, Susanna Vela. Vista la polseguera aixecada i els pals que li han caigut d’arreu pot semblar agosarat, i fins i tot temerari, sortir en la seva defensa; sobretot quan ella ha demostrat amb escreix que se sap defensar tota sola. Amb els anys ens tornem escèptics, no donem res per inamovible i si parlem de la res publica, de la política, encara menys. Casos, coses i exemples, n’hi ha tants com es vulguin i de tots els colors. Per això crec que és important expressar-ho públicament. De poques coses estic tant segur com de l’honestedat de la Susanna. Per sobre i abans de qualsevol càrrec, funció o situació, Susanna Vela és una persona honrada, honesta i valenta, que sigui el que sigui que hagi de dir o fer va de cara, sense artificis ni enganys. Encara que siguem amics o precisament perquè ho som, puc dir-ho: parla clar. Les paraules sovint, massa sovint, estan orfes de força i de sentit i sovint, massa sovint, se les emporta el vent com si res. Malgrat que aquest només sigui un petit gest simbòlic, que no canviarà el curs dels esdeveniments (vana i inútil pretensió si fos el cas), volia deixar-ne constància escrita sense cap altre impuls/motiu que l’amistat. Com sempre i per fortuna el temps posarà tothom al seu lloc. Citant Galileu “E pur si muove…” Doncs això!
