Ramon Llorens

Estic fora d’ona des de fa un grapat d’anys. No sé, per exemple, quin és el lloc de moda per prendre una copa, o la darrera referència gastronòmica del país, més enllà del reclam enlluernador del Buda, on encara no he estat mai, o dels restaurants de sempre on ens trobem amb els amics de tota la vida. I si es tracta de Barcelona la cosa no millora. El darrer intent de fer una copa al Merbeye, tot un clàssic, va fracassar per culpa d’un rètol impossible: tancat per vacances –hi ha testimonis–. Sort que enfront el Mirablau sí que estava obert i ens va salvar el ridícul. En canvi, sí que estic al cas de la darrera moda que fa furor entre les nenes de vuit anys: les polseres de silicona amb formes i colors diversos, que es col·leccionen i bescanvien com el més gran dels tresors i que, sortosament, no tenen res a veure amb cap mena d’equilibri personal. N’estic a l’aguait perquè són el darrer objecte de desig de la Gabi, la filla petita. S’anomenen Funny Bands i es venen en paquetets de dotze. El resultat és que hi ha braços que semblen expositors ambulants! I això no és tot. Dies enrere, gràcies a la presència de tres amigues seves que van venir a jugar a casa després del col·legi, vaig interceptar una conversa que em va donar més informació sobre el tema. Es veu que aquesta moda no surt de qualsevol lloc. Arriba ni mes ni menys que de Nova York. Ho comentaven entre elles i es refermaven al respecte amb un convenciment tal, que no vaig dubtar ni per un moment que era del tot cert, que les polseres de silicona es van posar de moda a la gran poma. Si és així, llavors tot canvia i l’euro noranta que valen, dol menys… Resignació.