Ramon Llorens

“L’epustuflant” –en llenguatge Rovirosa– èxit mediàtic del rescat dels trenta-tres miners soterrats en vida durant 69 dies a la mina San José, a Copiapó, al desert d’Atacama, ha servit, entre d’altres coses, per tapar les precàries condicions de treball i seguretat en què sobreviuen els miners xilens. La història de la mina –insegura, tancada, reoberta, etc.– resumeix la manera de funcionar de la principal indústria d’aquell país. Posa els pèls de punta saber que en el moment de l’esfondrament, el 4 d’agost passat, quan el grup de miners es va precipitar cap a la xemeneia de socors per poder sortir, es van trobar que no hi havia cap escala instal·lada per arribar-hi. Sortosament, el que havia de ser una tragèdia ha esdevingut motiu d’orgull nacional, i el president Piñera no ha dubtat a aprofitar sense cap mena d’escrúpol els 1.000 milions d’espectadors globals del rescat per refer la seva malmesa imatge. Ha estat una neteja exemplar en tots els àmbits. Enrere queda la gestió del terratrèmol del febrer passat, entre d’altres minúcies. I què me’n diuen dels 33 miners? Després de 69 dies sota terra, en condicions d’extrema humitat, temperatura, olors, etc., van sortir a la superfície empolainats, amb ulleres de sol (flaix CQC), el casc blau i net, la cara afaitada, la granota de treball quasi impol·luta i, per si no n’hi hagués prou, una samarreta commemorativa en què donaven gràcies a Deu. Els 33 han tingut el seu quart d’hora de fama. La propera etapa és l’oblit i en molts casos la tornada a la mina o a l’atur. El bicentenari de la independència de Xile no podia tenir una guinda millor.