Pàgina 164
No sé què és pitjor, si el que ha escrit Fernando Sánchez Dragó a la pàgina 164 de la seva darrera obra: Dios los cría… y ellos hablan de sexo, drogas, España, corrupción… (Planeta, 2010), en què s’esplaia amb el director teatral Albert Boadella, o el morro que hi ha posat en negar-ho. O potser més greu encara ha estat la reacció d’alguns organismes i polítics sobre el tema –menció especial per a Doña Esperanza Aguirre–. El text de la polèmica, per si no han tingut ocasió, diu: “En Tokio, un día, me topé con unas lolitas, pero no eran unas lolitas cualesquiera, sino de esas que se visten como zorritas, con los labios pintados, carmín, rímel, tacones, minifalda [...] Tendrían unos trece años [...]. Subí con ellas y las muy putas se pusieron a turnarse. Mientras una se iba al váter, la otra se me trajinaba.” El llibre no és una novel·la, ni s’ha publicitat com a ficció; es presenta com un diàleg. Una vegada els mitjans se n’han fet ressò, hi ha volgut treure ferro amb unes declaracions al diari el Mundo: “¿Un artículo aclaratorio y exculpatorio? En mi vida me he visto en tal aprieto… ¿Cómo escribir sobre lo insignificante? ¿Cómo narrar lo que nunca sucedió? ¿Cómo pedir disculpas donde no existe la culpa?” Per ell, tot forma part d’una “anécdota exagerada, una historia literaturizada”. Es podria pensar que malgrat els seus 76 anys i una trajectòria a l’esquena, l’home encara no ha pillat la diferència entre realitat i ficció. Res d’això, perquè a la mateixa pàgina es vanagloria d’explicar-ho ara, perquè “el crimen ya ha prescrito”. Parafrasejant l’insigne Schuster: “No hase falta desir nada mas…”
