El mateix dia i en el mateix mitjà (El País, 15/11/10) apareixia una entrevista a Dominic Brisby, president d’Altadis, la primera tabaquera espanyola, i un article de Nicolás Sartorius. Quina relació tenien l’un amb l’altra? Doncs que l’entrevista, al voltant de la nova llei del tabac espanyola, responia fil per randa a la tesi que defensava l’articulista. Deia Sartorius, sota l’epígraf Simplificaciones: “Vivim en una època de missatges simplificats i de problemes complexos. Simplificar és una de les maneres de no dir la veritat, d’analitzar només la part que ens interessa d’una qüestió, és a dir, en el fons, una opció ideològica.” Brisby, amb un cinisme sense escrúpols, titllava la llei d’“una de les més radicals del món”, anunciava el seu fracàs, tractava els defensors de la prohibició d’extremistes i proclamava l’apocalipsi per a la indústria hostalera! De les morts, directes i indirectes que produeix el tabaquisme, ni parlar-ne. El tema només tenia una dimensió, l’econòmica, els diners. Els morts, com per a tants altres temes, queden reduïts a la categoria d’accidents col·laterals. Ara que a Andorra la iniciativa popular sobre la matèria ha iniciat el camí per esdevenir algun dia llei, s’hauria d’evitar caure en la simplificació. No és un problema menor, el tabac va causar 53.155 morts a Espanya l’any 2006 (CIBER, Medicina Clínica). I no són accidents col·laterals, es tracta d’un assumpte de salut pública que ens afecta a tots i del qual s’ha de parlar i debatre des de totes les parts implicades. Som un país petit i en algun tema ens hauríem de posar d’acord. Per què no comencem per aquest?
Com no podia ser d’un altra manera la visita a Espanya (Santiago de Compostel·la i Barcelona), de Benet XVI el cap de setmana passat ha fet córrer tinta a dojo. D’articles, cròniques i comentaris n’hi ha hagut de tota mena. No podia ser d’una altra manera des del moment en què, dins l’avió que el traslladava, el Papa va protagonitzar un calculat i estudiat moment Mourinho, declarant que a Espanya ha renascut (en cap cas ressuscitat) el laïcisme anticlerical dels temps de la II República. A la caverna, que continua viva malgrat els anys que han passat des que el nacionalcatolicisme era el pa de cada dia, li va faltar temps i mans per aplaudir el despropòsit. Malgrat tot la visita no va ser l’èxit de masses que des de la Conferència Episcopal s’esperava, Ni tampoc, sigui dit de pas, l’econòmic. És clar que per entendre per què el catolicisme va de capa caiguda fins i tot a Espanya, no cal tirar d’hemeroteca de declaracions papals. N’hi ha prou, com molt bé raonava en el seu article Homilias anticlericales, Manuel Rodríguez (El País, 10/11/10), a fer un tomb per alguna església durant l’homilia dels diumenges: “El sermó, excepcions a banda, continua ancorat retòrica i intel·lectualment al passat i donant l’esquena al que passa al carrer. Que vol influir però no es molesta a comprendre. Que sol amonestar i recriminar, però no aportar i il·lusionar. Que repeteix els mateixos arguments (i quasi de la mateixa manera) que fa dos o tres-cents anys”. Resumint que triomfar, el que s’entén per triomfar, només ho va aconseguir la Sagrada Família, gràcies a la impactant realització de la cerimònia que TV3 en va fer.
Des de la distància em/ens (no soc l’únic) sorprenen els resultats i les actituds dels nord-americans en les eleccions legislatives que han tingut lloc aquesta setmana. No és la primera vegada que tinc aquesta mena de reacció davant l’esdevenir de la política dels EUA, fins al moment la primera potència del món, encara que la penúltima fos en positiu. Qui apostava per un negre com a inquilí de la Casa Blanca? Com sempre succeeix, assumida la primera impressió (i els resultats) analistes assenyats ens han recordat el que ja sabíem però que no ens agrada acceptar conscientment: el fet que els EUA estiguin composats per 50 estats (més alguns apèndixs). L’error que cometem una vegada rere l’altra és reduir la Unió a les costes de l’est i de l’oest i acabar atorgant categoria de país a un parell o tres de ciutats i algun Estat, però els EUA no són Nova York, Chicago, Califòrnia, Los Angeles o San Francisco. El nostre imaginari alimentat majoritàriament per ficcions (cinema, televisió, literatura) viu enlluernat per i en l’excepció. L’Amèrica del Nord de veritat, la real, és precisament l’immens territori que hi ha entre les dues costes. El Tea Party, l’NRA (Associació Nacional del Rifle) i la variada fauna ultraconservadora que conviu en les files del partit republicà, des de Sarah Palin fins a Newt Gingrich, passant pels escollits senadors Rand Paul de Kentucky i Marco Rubio de Florida són reals. Tots faran mans i mànigues per aturar qualsevol dels canvis que l’administració Obama hagi pogut endegar. El que realment els atemoreix no és el color de la seva pell, són els canvis de qualsevol mena!
