Si els agrada la novel·la negra; si Barcelona els atreu mínimament, quan puguin fer una escapada, no ho dubtin, Negra i Criminal és el destí i/o coartada perfecta per apropar-se a la Ciutat Comtal. Si la coneixen, no cal que continuïn llegint, tot el que pugui dir és poc. Si no, ha arribat l’hora de descobrir-la. És una aposta segura, no se’n penediran. Negra i Criminal és l’única llibreria de tot l’Estat espanyol especialitzada, com el seu nom indica, en aquest gènere literari en totes les seves facetes. Un espai singular (físic i virtual) que es va inaugurar el 2002 a la Barceloneta, on continua ubicada (carrer de la Sal, 5). Els seus ideòlegs, promotors i caps visibles, en Paco i la Montse, el llibreter i la llibretera, han aconseguit el miracle de sobreviure en una època particularment difícil per al llibre. Des de la seva independència editorial i comercial s’han guanyat el suport i la fidelitat dels clients i amics, gràcies a l’entusiasme, professionalitat i un amor perenne pel gènere. Un esforç i una tasca que s’han vist recompensats, i això ja són paraules majors, pel respecte i l’admiració d’autors d’arreu del món que han fet de la llibreria una visita obligada quan passen per Barcelona. Si no els va bé fer el desplaçament físic, no dubtin a fer un tomb per la llibreria virtual: www.negraycrimi-nal.com, on es poden subscriure al seu blog: negraycriminal.blogcindario.com. Hi trobaran totes les activitats i serveis que ofereixen. Amb permís de Vito Corleone, aquesta és una d’aquelles ofertes que no es poden rebutjar. Bon Nadal i millor lectura Negra i Criminal.
Els assassinats d’Olot posen en primer pla de l’actualitat la fragilitat de la vida humana –si és que ha deixat d’estar-ne en algun moment–, fragilitat en tots els sentits. Els difunts perquè els han pres la vida; i l’assassí perquè ha canviat sense opció de retorn el seu destí i el més greu, el de quatre persones i el dels seus familiars i amics. Mai res no tornarà a ser com abans en l’entorn dels difunts. L’endemà del succés en els mitjans es podia seguir, fil per randa, el relat dels fets amb imatges de la reconstrucció de la macabra seqüència que en menys de 30 minuts es va saldar amb quatre assassinats a sang freda, encara que lluny de la prosa subjugant de Capote. Criden l’atenció, com quasi sempre, les declaracions dels coneguts de l’assassí, no amics, perquè es veu que d’amics Pere Puig Puntí no en tenia. Diuen les veus que “no es tan dolent com alguns l’estan pintant ara”. I que “podia ser una mica rar, però molt em temo que amb aquesta crisi no és o no serà l’únic a Espanya a qui se li creuin els cables”. Vet aquí, doncs, que al caçador solitari els veïns no el consideraven perillós. No va ser un perill fins que provist del rifle –per al qual tenia llicència– i perdut en l’univers laberíntic que s’havia construït al cervell a base de deutes, acomiadaments i menyspreus, va sortir de cacera. Havia decidit que la solució a totes les seves dificultats passava per canviar de presa: éssers humans prèviament escollits en lloc dels habituals i anònims senglars. Quan es va lliurar, sortint del banc on havia tancat el macabre periple mortal/ mental, va declarar que “s’havia quedat més tranquil…” Encara sort!
Mentre els EUA cerquen la manera d’inculpar Julien Assange pel paper de mosca collonera, altrament anomenada Wikileaks, amb un mínim de garanties d’èxit; la indústria tabaquera no s’ha quedat quieta davant la pressió i actuacions dels organismes internacionals i dels governs per eradicar l’hàbit entre la ciutadania. Una addicció que anualment costa milers de milions als eraris públics. Només als EUA, principi i final de quasi tot, la factura sanitària se’ls posa, com diria Forges, en 193.000 milions de dòlars. El ram del fum filtrat ha contraatacat amb alçada de mires i visió de futur. Com? Produint cigarretes més addictives. No vols brou, doncs dues tasses! Ho explica el darrer informe elaborat pel departament de Sanitat nord-americà. D’entrada s’han redissenyat les cigarretes aconseguint que es reparteixi la nicotina d’una manera més “ràpida i eficient”. D’entre les més de 7.000 substàncies químiques –set mil– que els componen, amb uns quants centenars de tòxiques, s’ha potenciat la presència de l’amoníac perquè, oh meravella de meravelles, ajuda que la nicotina arribi abans al cervell. Altres innovacions són els filtres perforats perquè el fum no trobi obstacles en el seu viatge cap als pulmons i s’ha augmentat el sucre perquè l’acte sigui més plaent encara. Vaja, el que faci falta i més per allargar l’agonia de l’addicte, perdó; havia de dir la satisfacció del client. I ja se sap que no hi ha millor marquèting que un client satisfet i fidelitzat. I si no que els ho preguntin als familiars i amics dels milers d’usuaris satisfets que anualment mata el tabac.
WikiLeaks ha posat de potes enlaire la política internacional dels EUA amb la publicació de successives onades de milers de documents classificats. Almenys això és el que s’està venent des d’un sector del poder i dels mitjans globals, que no han dubtat a tancar files amb l’oncle Sam. Però, després de fer la tria que es fa des de la pàgina de noms i temes realment secrets que podrien posar en perill vides humanes i després de la segona selecció que duen a terme els mitjans escollits –només cinc privilegiats d’arreu del món: The New York Times, Der Spiegel, The Guardian, El País i Le Monde– de ben segur que d’acord amb els seus interessos empresarials, realment s’ha destapat algun secret ultrasecret? Ja sabem qui va matar Kennedy? Res de res, de res, ans al contrari. Potser escandalitzen els qui encara van amb el lliri a la mà i para de comptar. Que els sorprèn que el govern espanyol col·laborés perquè el cas Couso –el fotògraf assassinat a l’Iraq per una canonada ianqui– no prosperés? Que el Marroc sigui poc més que el mercat privat de Mohamed VI per als seus negocis? A qui sobten les valoracions del líders mundials? No dóna Putin una imatge masclista i autoritària? Tant com Sarkozy, obsessionat per “aconseguir rellevància internacional”. Berlusconi no fa pinta d’irresponsable i vanitós, a més de fiestero? I Ahmadineyad, a qui titllen de nou Hitler, no sembla un il·luminat? Aquestes i altres valoracions les hem fet i les fem qui més qui menys tots. No s’hi val a escandalitzar-se perquè resulta que la diplomàcia consistia a fer el mateix, en secret. Com si tampoc ho sabés ningú això. No fotem!
