Wiki… Soroll
WikiLeaks ha posat de potes enlaire la política internacional dels EUA amb la publicació de successives onades de milers de documents classificats. Almenys això és el que s’està venent des d’un sector del poder i dels mitjans globals, que no han dubtat a tancar files amb l’oncle Sam. Però, després de fer la tria que es fa des de la pàgina de noms i temes realment secrets que podrien posar en perill vides humanes i després de la segona selecció que duen a terme els mitjans escollits –només cinc privilegiats d’arreu del món: The New York Times, Der Spiegel, The Guardian, El País i Le Monde– de ben segur que d’acord amb els seus interessos empresarials, realment s’ha destapat algun secret ultrasecret? Ja sabem qui va matar Kennedy? Res de res, de res, ans al contrari. Potser escandalitzen els qui encara van amb el lliri a la mà i para de comptar. Que els sorprèn que el govern espanyol col·laborés perquè el cas Couso –el fotògraf assassinat a l’Iraq per una canonada ianqui– no prosperés? Que el Marroc sigui poc més que el mercat privat de Mohamed VI per als seus negocis? A qui sobten les valoracions del líders mundials? No dóna Putin una imatge masclista i autoritària? Tant com Sarkozy, obsessionat per “aconseguir rellevància internacional”. Berlusconi no fa pinta d’irresponsable i vanitós, a més de fiestero? I Ahmadineyad, a qui titllen de nou Hitler, no sembla un il·luminat? Aquestes i altres valoracions les hem fet i les fem qui més qui menys tots. No s’hi val a escandalitzar-se perquè resulta que la diplomàcia consistia a fer el mateix, en secret. Com si tampoc ho sabés ningú això. No fotem!
