Olot
Els assassinats d’Olot posen en primer pla de l’actualitat la fragilitat de la vida humana –si és que ha deixat d’estar-ne en algun moment–, fragilitat en tots els sentits. Els difunts perquè els han pres la vida; i l’assassí perquè ha canviat sense opció de retorn el seu destí i el més greu, el de quatre persones i el dels seus familiars i amics. Mai res no tornarà a ser com abans en l’entorn dels difunts. L’endemà del succés en els mitjans es podia seguir, fil per randa, el relat dels fets amb imatges de la reconstrucció de la macabra seqüència que en menys de 30 minuts es va saldar amb quatre assassinats a sang freda, encara que lluny de la prosa subjugant de Capote. Criden l’atenció, com quasi sempre, les declaracions dels coneguts de l’assassí, no amics, perquè es veu que d’amics Pere Puig Puntí no en tenia. Diuen les veus que “no es tan dolent com alguns l’estan pintant ara”. I que “podia ser una mica rar, però molt em temo que amb aquesta crisi no és o no serà l’únic a Espanya a qui se li creuin els cables”. Vet aquí, doncs, que al caçador solitari els veïns no el consideraven perillós. No va ser un perill fins que provist del rifle –per al qual tenia llicència– i perdut en l’univers laberíntic que s’havia construït al cervell a base de deutes, acomiadaments i menyspreus, va sortir de cacera. Havia decidit que la solució a totes les seves dificultats passava per canviar de presa: éssers humans prèviament escollits en lloc dels habituals i anònims senglars. Quan es va lliurar, sortint del banc on havia tancat el macabre periple mortal/ mental, va declarar que “s’havia quedat més tranquil…” Encara sort!
