No sé si han tingut ocasió de veure el reportatge Comprar, tirar, comprar que ha produït TV3, en col·laboració amb altres cadenes europees. Un treball molt recomanable que gira al voltant de l’obsolescència programada. Un terme que potser no hagin sentit fins ara, però que el sistema de producció capitalista té molt present des dels anys 20 i 30 del segle passat. Els industrials varen veure de seguida que a més qualitat final d’un producte, menys vendes. Així que es van posar a treballar sense manies, aplicant l’obsolescència planificada a tota mena de productes. Collonut! Si no fos perquè el planeta dóna de si el que dóna i nosaltres, com a espècie, també. Ara la crisi ha ajudat a descobrir el concepte per al públic consumidor en general. El que no vol dir que d’avui per demà s’hagi de girar la truita. Tot i que a primera vista sembla que només se l’hi puguin veure connotacions negatives, aplicat convenientment en política, podria tenir efectes beneficiosos. És de natura un sector resistent, per no dir impermeable, als canvis, tant d’idees i pensament, com d’actors. Les idees no tan sols no desapareixen, si no que tornen amb impulsos renovats. Com a mostra: la revisió/regressió de l’estat de les autonomies cap a “una grande y libre” o el ressorgiment de la “teoria de la conspiració” en la matança de l’11M, que torna a remenar el PP. I els actors, pitjor encara. Com es menja això de Berlusconi? I l’onada reformista de Zapatero, o l’enrocament d’Hereu a Barcelona! I què dir de l’ultimàtum de Nomen a CR. D’obsolets n’hi ha un munt, que en siguin conscients pocs, per no dir cap.
Hi ha qui predica amb tota la seva fe que el que estem vivint va més enllà d’una crisi, perquè es tracta d’un canvi històric, d’un canvi d’època. Com sempre, depèn des d’on es miri. Si la circumstància vital és la d’un haitià, té clar que viu immers en una crisi, que lluny d’evolucionar cap a millor es perpetua com un càstig permanent. La desesperança és de tal magnitud que la notícia del retorn d’un personatge tan execrable com Jean- Claude Duvalier ha estat ben rebuda per part de la població. No hi ha prou adjectius per definir el que ha estat la història d’aquell país. Governants i natura s’han anat alternant –quin element més devastador dels dos– per arrasar-lo. Fa pocs dies (12 de gener) es va complir el primer aniversari del terratrèmol que va fer més de 300.000 morts, tants o més ferits i que va deixar més d’un milió i mig de persones sense sostre. Un espai de temps que havia de servir per comprovar com l’ajut internacional abocat/compromès en la seva reconstrucció s’havia usat. Les xifres i les imatges parlen per si mateixes. El balanç no és dolent, és pitjor! L’ajut internacional, com les promeses, se l’ha endut el vent. I encara que era una fita difícil, Haití està per refer, més ben dit, per fer. La bona voluntat de la comunitat internacional s’ha estavellat contra la crisi general i la corrupció i la misèria locals. I la desesperança ha anat doblegant la ja esgotada voluntat d’un poble, fins al punt que Baby Doc Duvalier pot passar de tirà assassí a esperança de futur. La crisi potser significarà a la llarga un canvi de paradigma, però no ho serà per a tothom, com tantes vegades.
La màgia de les Power Balance s’ha acabat. La multinacional que les ven ha reconegut que no hi ha cap prova científica que verifiqui que les seves polseres tenen efectes beneficiosos en “la flexibilitat, la resistència i l’equilibri” de qui les porta, tal com resa la publicitat de l’artilugi. A 35 o més euros la unitat, l’invent dels germans Troy i Josh Rodarmel, un braçalet de silicona amb un holograma que “funciona mitjançant les freqüències que es troben en el nostre ambient natural”, apareix finalment com el que és, una estafa en tota regla. Nous temps, nous mitjans i nous “productes”, per a un vell objectiu: fer diners a costa de la credulitat de la gent. Aquest dos surfistes californians remeten directament als xarlatans del Far West. Són l’evolució d’aquells espavilats que amb els elixirs més inversemblants es vantaven de guarir des del mal de queixal a la ceguesa, passant pel que vostè cregui més oportú. Totes les èpoques de la història han conegut/tingut els seus productes miraculosos. Només els diferencia l’abast i la quantia de l’estafa/negoci. Ara gràcies als avenços tecnològics, el màrqueting i la globalització, els Rodarmel s’han fet d’or arreu. No hi ha famós o celebritat que no en porti una. I en el nostre entorn habitual, quantes en veiem? Be, més d’una deu haver desaparegut com per art de màgia. Passar d’enrotllat i presumir d’estar a l’última, a crèdul beneit, és dur d’acceptar. En tot cas, les polseretes en qüestió (i les múltiples imitacions sorgides a la seva ombra) no es poden prohibir. Queda l’opció de lluir-la com un complement… lleig de collons!
Amb pocs dies de vida l’any confirma les perspectives negatives que se’n tenia en general malgrat la bona i/o positiva voluntat, en sentit contrari, que un hi havia posat. La realitat –què faríem sense ella?– ens ha tornat al lloc/paper assignat, per viure en directe la cosa/crisi. Si bé els elements i arguments habituals; recurrents com els sospitosos de sempre cinematogràfics; copen l’actualitat, hi ha qui se les empesca per robar-los protagonisme. L’Església catòlica espanyola, qui si no, ha començat l’any amb força, posant la directa. Ha aprofitat la festa-missa per les famílies cristianes, que organitza des de fa quatre anys l’arquebisbe de Madrid, Rouco Varela, per revifar la teoria segons la qual l’avortament i l’eutanàsia són elements indicadors d’una crisi de valors molt pitjor que l’econòmica o la política. Mes enllà de la família “tradicional cristiana”, segons ells, només hi ha l’infern, l’apocalipsi. Qualsevol unió i/o projecte de vida de parella i família, fora del matrimoni catòlic i apostòlic, és una via directa al caos i l’extinció de la nostra societat. I per rematar aquests anacrònics propòsits, el bisbe de Còrdova ha esbombat que la Unesco “té un pla per fer que la meitat de la població mundial sigui homosexual”. Segons afirmen de fonts fidedignes (Ennio Antonelli, cardenal president del Consell Pontifici per a la Família, del Vaticà), aquest organisme internacional ha enllestit un programa a vint anys vista per assolir l’objectiu. Queda per buidar la incògnita sobre què o qui ha causat la mortaldat d’ocells arreu del planeta. Creuen en les coincidències? I seguim per a bingo!
