Falses esperances
Hi ha qui predica amb tota la seva fe que el que estem vivint va més enllà d’una crisi, perquè es tracta d’un canvi històric, d’un canvi d’època. Com sempre, depèn des d’on es miri. Si la circumstància vital és la d’un haitià, té clar que viu immers en una crisi, que lluny d’evolucionar cap a millor es perpetua com un càstig permanent. La desesperança és de tal magnitud que la notícia del retorn d’un personatge tan execrable com Jean- Claude Duvalier ha estat ben rebuda per part de la població. No hi ha prou adjectius per definir el que ha estat la història d’aquell país. Governants i natura s’han anat alternant –quin element més devastador dels dos– per arrasar-lo. Fa pocs dies (12 de gener) es va complir el primer aniversari del terratrèmol que va fer més de 300.000 morts, tants o més ferits i que va deixar més d’un milió i mig de persones sense sostre. Un espai de temps que havia de servir per comprovar com l’ajut internacional abocat/compromès en la seva reconstrucció s’havia usat. Les xifres i les imatges parlen per si mateixes. El balanç no és dolent, és pitjor! L’ajut internacional, com les promeses, se l’ha endut el vent. I encara que era una fita difícil, Haití està per refer, més ben dit, per fer. La bona voluntat de la comunitat internacional s’ha estavellat contra la crisi general i la corrupció i la misèria locals. I la desesperança ha anat doblegant la ja esgotada voluntat d’un poble, fins al punt que Baby Doc Duvalier pot passar de tirà assassí a esperança de futur. La crisi potser significarà a la llarga un canvi de paradigma, però no ho serà per a tothom, com tantes vegades.
