No em volia creure la notícia fins que ho vaig llegir al Diari. Els cinemes Modern pleguen (encara em resisteixo a afegir-hi definitivament) el proper cap de setmana. El que sento es pot expressar en dues paraules: quina merda! No ho dubtin, això és un atac de nostàlgia. Nostàlgia pura i dura. Nostàlgia d’una edat i uns temps (ni millors ni pitjors) que no tornaran. És el record de les sessions dobles de dissabte a la tarda a Cal Pela, que és com popularment es coneixien els cinemes de la família Cassany. Programa doble com manaven els cànons de l’època, amb parada entre pel·lícula i pel·lícula per anar a comprar berenar al forn de cal Llovera. Nostàlgia d’un ritual que a alguns ens va inocular el verí del cinema per sempre. Imatges somniades/vistes (l’efecte del pas del temps) d’en Tarzan (Johnny Weissmuller, l’original) fent cabrioles al costat d’en Dardo (el gran Burt Lancaster), lluitant per la llibertat de Llombardia i/o contra la cobdícia d’uns caçadors sense escrúpols, amb la Marxa del Coronel Bogey (El Pont sobre el riu Kwai) sonant de fons. Imatges en color i en blanc i negre que han quedat fixades en la meva/nostra memòria. Com hi ha tornat les converses amb en Ramon per tirar endavant les sessions del Cineclub, o quan em mostrava orgullós algun dels cartells i fotografies que el cinema li havia permès atresorar més enllà del negoci, des de la passió. I com el seu fill, l’Enric, em mostrava cofoi la transformació del vell cinema, testimoni mut de tantes escenes de ficció i reals, en un nou multisales amb els darrers avenços. Cal Pela, els cinemes Cassany, han estat el meu/nostre particular Cinema Paradiso.
Amb l’inici del procés d’excomunió al pare Manel promogut per l’arquebisbat de Barcelona, l’Església catòlica no fa més que confirmar el camí que ha escollit al segle XXI. Conec personalment el pare Manel Pousa i la tasca que desenvolupa a Barcelona ciutat, a Nou Barris per ser exactes i amb presos de diversos establiments penitenciaris (que no cal anar més lluny per trobar desgràcies i misèries humanes, però aquest és un altre tema). El pare Manel és un capellà contra corrent que fa més de trenta anys que viu i treballa el seu ministeri en primera línia de foc, amb aquells que realment ho necessiten (i no és l’únic). Però com que lluny de fer-ho en silenci, ho explica, i a més es mulla de veritat amb el món que l’envolta interactuant i opinant en veu alta, ha esdevingut un “cos estrany” dins la gran família que diuen ser tots els servidors de l’Església catòlica. L’excusa per obrir-li l’expedient, l’han trobat en un passatge de Pare Manel, més a prop de la terra que del cel (Angle editorial, primera edició exhaurida en 15 dies), llibre biogràfic de publicació recent on explica que va ajudar econòmicament una menor a avortar. Les circumstàncies, els condicionants, els antecedents, l’entorn… no importen. El que compta és que l’han enxampat i li caurà a sobre tot el pes de la llei canònica. Això sí, amb el noble i cristià propòsit de retornar l’ovella esgarriada al bon camí. Iniciatives com aquesta fan que un es plantegi seriosament donar-se de baixa del que Agustí Fancelli titllava de “club” (El País, 17/03/11, Els clubs del Pare Manel); però que em sembla més aviat una multinacional que ha perdut el pas i el rumb.
Sumit en plena tria de quina d’entre les ocurrències que tenia per desenvolupar amb més o menys traça, seria la que finalment ocuparia el temps del lector, la natura va irrompre com sempre sense previ avís i en el sentit literal de la paraula, al bell mig de les meves cabòries. La magnitud del terratrèmol (8,9 graus a la escala de Richter) que va sacsejar el Japó divendres converteix en anecdòtiques la majoria de notícies que minuts abans em semblaven o podien semblar importants. Els morts i desapareguts hauran crescut exponencialment fins avui tot i que estem parlant del país del món que més preparat està per a aquesta mena de successos. A les víctimes directes s’hi han d’afegir les que hagi pogut provocar el tsunami generat pel terratrèmol, als països riberencs de banda i banda de l’oceà Pacífic. És un panorama ombrívol que gaudirà del favor mediàtic mentre ofereixi sang fresca per alimentar els seus canals de distribució. Un extrem que amb les xarxes socials i tenint en compte la hipertecnificació japonesa, no serà complicat d’assolir. Arribats al punt de saturació –que no falla mai– passarà a ocupar el seu lloc al rànquing de catàstrofes naturals (secció terratrèmols) i som-hi que no ha estat res. I no ens haurem adonat que, passant de la revolució als països islàmics, amb el cas libi en primer pla; o de les notes de Moody’s, l’àgencia de qualificació que malgrat cagar-la, continua tenint prèdica per potinejar la salut financera de tutticuanti; ens trobaren que el que realment interessa i dispara el personal és la queixa permanent en què Mourinho ha convertit la seva feina.
Per poc que segueixin els missatges que dia sí, dia també, emet Jose Mourinho, es pot caure en l’error de creure que s’ha begut l’enteniment i el discerniment. Però no és pas això. Tot forma part d’una estratègia general, tot està inclòs en el seu llibre d’estil. Un particular manual de l’entrenador perfecte. Res del que fa o deixa de dir és nou. Per ell cada temporada és una mena d’El dia de la marmota (una referència aquí repetida, com ell). Agradarà més o gens, resultarà simpàtic o prepotent, quan no directament insuportable, però no enganya. Des que va començar la seva trajectòria com a entrenador a Portugal l’any 2000, no ha parat d’acumular títols i guardons, tots a major glòria i reconeixement personals, usant el mateix mètode i fent, sistemàticament, les mateixes declaracions en portuguès, en anglès, italià o ara en castellà. Per això el que sobta és que de cop i volta la cort mediàtica, els opinadors i també els afeccionats que envolten el club que entrena, comencin a dissentir i/o no li riguin les gràcies, com feien fins fa quatre dies. Potser per ignorància? Que és que amb deu anys (o set si volen comptar des de l’arribada al Chelsea) no han tingut temps de calar el personatge i prendre-li la mida? Res d’això. Quan el van contractar sabien el que es feien. El que no estava previst al seu llibre de gloriosa ruta cap a l’Olimp dels entrenadors és que el Barça, el maleït rival, el deixés amb el cul a l’aire a les primeres de canvi. Sí a la Lliga anés primer destacat, si el 5-0 hagués estat a la inversa… un altre gall cantaria. Maleïts déus! Com han gosat fer-li això a l’escollit!
