Llibre d’estil
Per poc que segueixin els missatges que dia sí, dia també, emet Jose Mourinho, es pot caure en l’error de creure que s’ha begut l’enteniment i el discerniment. Però no és pas això. Tot forma part d’una estratègia general, tot està inclòs en el seu llibre d’estil. Un particular manual de l’entrenador perfecte. Res del que fa o deixa de dir és nou. Per ell cada temporada és una mena d’El dia de la marmota (una referència aquí repetida, com ell). Agradarà més o gens, resultarà simpàtic o prepotent, quan no directament insuportable, però no enganya. Des que va començar la seva trajectòria com a entrenador a Portugal l’any 2000, no ha parat d’acumular títols i guardons, tots a major glòria i reconeixement personals, usant el mateix mètode i fent, sistemàticament, les mateixes declaracions en portuguès, en anglès, italià o ara en castellà. Per això el que sobta és que de cop i volta la cort mediàtica, els opinadors i també els afeccionats que envolten el club que entrena, comencin a dissentir i/o no li riguin les gràcies, com feien fins fa quatre dies. Potser per ignorància? Que és que amb deu anys (o set si volen comptar des de l’arribada al Chelsea) no han tingut temps de calar el personatge i prendre-li la mida? Res d’això. Quan el van contractar sabien el que es feien. El que no estava previst al seu llibre de gloriosa ruta cap a l’Olimp dels entrenadors és que el Barça, el maleït rival, el deixés amb el cul a l’aire a les primeres de canvi. Sí a la Lliga anés primer destacat, si el 5-0 hagués estat a la inversa… un altre gall cantaria. Maleïts déus! Com han gosat fer-li això a l’escollit!
