Contra natura
Sumit en plena tria de quina d’entre les ocurrències que tenia per desenvolupar amb més o menys traça, seria la que finalment ocuparia el temps del lector, la natura va irrompre com sempre sense previ avís i en el sentit literal de la paraula, al bell mig de les meves cabòries. La magnitud del terratrèmol (8,9 graus a la escala de Richter) que va sacsejar el Japó divendres converteix en anecdòtiques la majoria de notícies que minuts abans em semblaven o podien semblar importants. Els morts i desapareguts hauran crescut exponencialment fins avui tot i que estem parlant del país del món que més preparat està per a aquesta mena de successos. A les víctimes directes s’hi han d’afegir les que hagi pogut provocar el tsunami generat pel terratrèmol, als països riberencs de banda i banda de l’oceà Pacífic. És un panorama ombrívol que gaudirà del favor mediàtic mentre ofereixi sang fresca per alimentar els seus canals de distribució. Un extrem que amb les xarxes socials i tenint en compte la hipertecnificació japonesa, no serà complicat d’assolir. Arribats al punt de saturació –que no falla mai– passarà a ocupar el seu lloc al rànquing de catàstrofes naturals (secció terratrèmols) i som-hi que no ha estat res. I no ens haurem adonat que, passant de la revolució als països islàmics, amb el cas libi en primer pla; o de les notes de Moody’s, l’àgencia de qualificació que malgrat cagar-la, continua tenint prèdica per potinejar la salut financera de tutticuanti; ens trobaren que el que realment interessa i dispara el personal és la queixa permanent en què Mourinho ha convertit la seva feina.
