Pel mal camí
Amb l’inici del procés d’excomunió al pare Manel promogut per l’arquebisbat de Barcelona, l’Església catòlica no fa més que confirmar el camí que ha escollit al segle XXI. Conec personalment el pare Manel Pousa i la tasca que desenvolupa a Barcelona ciutat, a Nou Barris per ser exactes i amb presos de diversos establiments penitenciaris (que no cal anar més lluny per trobar desgràcies i misèries humanes, però aquest és un altre tema). El pare Manel és un capellà contra corrent que fa més de trenta anys que viu i treballa el seu ministeri en primera línia de foc, amb aquells que realment ho necessiten (i no és l’únic). Però com que lluny de fer-ho en silenci, ho explica, i a més es mulla de veritat amb el món que l’envolta interactuant i opinant en veu alta, ha esdevingut un “cos estrany” dins la gran família que diuen ser tots els servidors de l’Església catòlica. L’excusa per obrir-li l’expedient, l’han trobat en un passatge de Pare Manel, més a prop de la terra que del cel (Angle editorial, primera edició exhaurida en 15 dies), llibre biogràfic de publicació recent on explica que va ajudar econòmicament una menor a avortar. Les circumstàncies, els condicionants, els antecedents, l’entorn… no importen. El que compta és que l’han enxampat i li caurà a sobre tot el pes de la llei canònica. Això sí, amb el noble i cristià propòsit de retornar l’ovella esgarriada al bon camí. Iniciatives com aquesta fan que un es plantegi seriosament donar-se de baixa del que Agustí Fancelli titllava de “club” (El País, 17/03/11, Els clubs del Pare Manel); però que em sembla més aviat una multinacional que ha perdut el pas i el rumb.
