Cal Pela
No em volia creure la notícia fins que ho vaig llegir al Diari. Els cinemes Modern pleguen (encara em resisteixo a afegir-hi definitivament) el proper cap de setmana. El que sento es pot expressar en dues paraules: quina merda! No ho dubtin, això és un atac de nostàlgia. Nostàlgia pura i dura. Nostàlgia d’una edat i uns temps (ni millors ni pitjors) que no tornaran. És el record de les sessions dobles de dissabte a la tarda a Cal Pela, que és com popularment es coneixien els cinemes de la família Cassany. Programa doble com manaven els cànons de l’època, amb parada entre pel·lícula i pel·lícula per anar a comprar berenar al forn de cal Llovera. Nostàlgia d’un ritual que a alguns ens va inocular el verí del cinema per sempre. Imatges somniades/vistes (l’efecte del pas del temps) d’en Tarzan (Johnny Weissmuller, l’original) fent cabrioles al costat d’en Dardo (el gran Burt Lancaster), lluitant per la llibertat de Llombardia i/o contra la cobdícia d’uns caçadors sense escrúpols, amb la Marxa del Coronel Bogey (El Pont sobre el riu Kwai) sonant de fons. Imatges en color i en blanc i negre que han quedat fixades en la meva/nostra memòria. Com hi ha tornat les converses amb en Ramon per tirar endavant les sessions del Cineclub, o quan em mostrava orgullós algun dels cartells i fotografies que el cinema li havia permès atresorar més enllà del negoci, des de la passió. I com el seu fill, l’Enric, em mostrava cofoi la transformació del vell cinema, testimoni mut de tantes escenes de ficció i reals, en un nou multisales amb els darrers avenços. Cal Pela, els cinemes Cassany, han estat el meu/nostre particular Cinema Paradiso.
